Capten els ulls la bellesa
que ensenyes.
Crida el cor
per tenir-la a l’abast.
No sempre
és el que desitgem
el que el cor necessita.
No sempre encertem
amb els que volem.
No sempre...
El petó és un regal que no cal guarnir. (Rr) El pes de la paraula és la càrrega més sublim i alhora la més feixuga, quan vola mai es pot tornar a atrapar. (Ml)
Capten els ulls la bellesa
que ensenyes.
Crida el cor
per tenir-la a l’abast.
No sempre
és el que desitgem
el que el cor necessita.
No sempre encertem
amb els que volem.
No sempre...
Bella és la flor
que t’enamora.
Bella la imatge
que el cor tria.
Bella la imatge
del cel lluent.
Bella, bella, bella...
Però a la fi,
marcida la flor,
trencat el cor,
fosc el cel.
No sempre
la bellesa
dura per sempre.
Jugo amb les lletres del teu nom,
com tu jugues amb els somnis del meu cor.
Deleixes dels colors que t’envolten,
quan embolcalles els que m’agraden i els oblides.
Tu et vols semblar a les fúries que els temps ens porten,
però m’abandones al silenci més fosc.
Si ara em sembles el teu nom tan bell
com la persona que em va enamorar,
series l’arc de sant Martí.
Prem la mà la dura pell
que s’ha fet de pedra,
guarda dins el cor
i l’anima de la roca mare
de la que va néixer.
Et trobo per enlloc on vagi,
canviarà la forma,
canviarà la grandària,
canviarà el color
i potser també
canviarà la duresa,
però sempre seràs la roca
que trencà el meu cor.
Tries la cara i tries la creu.
Busques escapar dels dubtes,
dubtant de tot.
Volies ser dia i ser nit.
Volies deixar enrere les certeses
i els temors.
Flueixes entre
les dues bandes oposades.
Ets uns riu que no sap triar
quina riba vol tocar abans.
Assedega aigua fresca
la set que tinc.
Remulla’m la pell
que la seva absència escalfa.
Regalima gota a gota
on abans hi havia petons.
Amaga amb el ruixat
que ens deixes les llàgrimes
que el cor no pot evitar.