Fa dies que els meus versos no parlen de tu.
Torno de nou al vell hostal
que la mar banya gairebé fins la porta,
obligant a deixar la terrassa del bar en una vora,
la paret més ombrejada,
amb fanals per a les nits on el cambrer
guitarra en mà fins una hora concertada,
engega a tocar la vella guitarra
de la seva joventut daurada,
i ens regala, em regala,
aquelles cançons de dolçor perdurable
de la meva joventut,
quan tenir una dona penjada dels braços,
era un somni que s’havia de coure lentament.
Ara aquelles cançons
que tant dolçament recorda el cor,
envernissen aquell temps passat
i els hi dona la llum que ja els ulls no recorden.
T’alces com cada nit,
i estirant-me em portes a ballar en el petit racó
que hi ha per fer-ho.
Premo el teu cos jove i et recordo les lliçons
que t’ensenyà per a ballar aquells vells balls
que tant li agraden al teu vell amant.
El darrer ha esta un bolero,
i s’han enganxat els cossos
en un moviment imperceptible
fins que la cançó s’ha acabat.
Ara trenca el silenci el frec ràpid
de les cordes en encetar un tango ben marcat.
Vola el teu cos
yinc les meves mans prement el teu cos
amb la fortalesa dels anys ballant aquests balls
i acaba el so de la cançó
trencant-se la veu del cambrer.
No queda ja res per fer.
Es hora de tornar al niu,
rere la balconada oberta
sentint la fragància de les flors
entrar pel finestral,
mentre escoltem el ball continu de la mar
ensopegant repetidament
ben a prop de la porta de l’hostal.
Mentre tu i jo somiaren de nou
entrantr en el cos de l’altre
i somiarem ben desperts,
fins que el sol cregui que es ell
qui ens desperta del passeig de la lluna
pel nostre davant.
Ai, estimada!
Un altre jorn que l’esternitat
s’ha quedat a l’habitació
on ens hem estimat fins l’albada.