Els meus dits
et tocarien les galtes.
Els meus dits
jugarien en els revolts
del teu cos.
Els meus dits
no deixen de cercar-te
en el seu univers.
Els meus dits
ploren sang de rascar
les parets
per on et cerquen.
El petó és un regal que no cal guarnir. (Rr) El pes de la paraula és la càrrega més sublim i alhora la més feixuga, quan vola mai es pot tornar a atrapar. (Ml)
dijous, 31 d’octubre del 2024
dimecres, 30 d’octubre del 2024
Camino sol
Camino sol
pels carrers on abans
ens teníem l’un a l’altre.
Camino sol,
sota les faroles
que estan
de tant en tant fosques
et robava un petó.
Camino sol
per no tornar a casa
i recordar
aquells vells temps passats
mirant la lluna
al teu costat
rere el finestral.
Camino sol
com cada nit
des del moment
en que vas marxar
i no em volgueres
al teu costat.
dimarts, 29 d’octubre del 2024
T’esperava com no
T’esperava com no,
impacient.
Volia veure’t,
xerrar i estar amb tu.
Entrellaçar dits i llavis.
Fregar els nostres cossos
passejant pels carrers
plens de gent
anant a mercat.
Però no has arribat.
He estat esperant
en el banc de la plaça
entre xerrades
que no recordo
d’amics i veïns,
fins que la nit i la fresca
m’han donat permís
per tornar a casa
Sol.
Molt sol, sense tu.
I sense voler-ho,
he plorat, fent duet
amb les gotes de pluja
que caient pel carrer.
Me n’he adonat
que estava xop.
Es veu que la pluja
ja m’havia visitat
en el nostre banc.
No se on tenia el cap,
a menys que fos...
pensant amb tu.