El petó és un regal que no cal guarnir. (Rr) El pes de la paraula és la càrrega més sublim i alhora la més feixuga, quan vola mai es pot tornar a atrapar. (Ml)
Res tan fàcil com agafar
un estri d’escriure.
Res de tan difícil com que ens agradin
els mots que escopinem.
Però seguiré intentant
que les paraules dolces i amargues
siguin part del meu plat de cada dia.
Quelcom quedarà a la revora
del plat de la meva vida,
també espero que triguin en netejar-ho,
o l’oblit haurà arribat d’hora.
Plou una cascada de paraules,
que remullen el que vam ser,
el que som
i segurament el que mai serem.
Remulla la memòria
cadascuna d’elles
un trosset de la història d’algú,
potser també de la meva.
Però ja no recordo res.
Com el darrer mot caigut del cel.
Roda la mirada
veient la vida passar,
i la mort.
El silenci i el que deixem.
Venen formiguetes
a esborrar el nostre món
i desfan els records
que s’han quedat enrere.
Despullen el cadàver
del que vam ser
i se’l reparteixen
com en un nou calvari.
Quedaran al menys els ossos
del que algun dia fórem?
Qui se’n recordarà?
Potser importa,
un cop haguem marxat,
extret qualsevol comentari
per la curiositat d’uns
o la tafaneria d’altres
que moriran tant ràpid
com les mosques
que vetllaren el cadàver.
M’inventaré en el meu silenci
una vida i uns fets,
unes mirades i uns acudits.
Mots a la fi
que ningú em podrà negar
haver existit.
Potser també, compartirem un cafè
en taules veïnes
del cafè carrer avall.
Tenim com no una historia compartida
que ara no recordem.
Quan de nou ens troben
pels passadissos
de la ciutat de les ànimes,
ell/ella, m’estarà esperant per dir-me
l’encertat o no que vaig estar.
Però mentrestant jo el recordaré
a la meva manera.
I potser fins i tot sense saber-ho
algun jorn passat llegí un seu poema.
S’acaba el mes on m’he permès
llançar els poemes al cel.
Demà seran de nou foc i cendres.
De nou silenci que ningú haurà llegit.
Cada lletra una fiblada.
Cada record un...
Moro a cada vers, m’enterra el darrer poema,
sense saber que els teus ulls
han vist l’ombra dels meus garbuixos.
Em tens en un racó on no vas mai,
però forma part del teu cor,
i callant-lo així, desfàs en pols el meu esperit.
No espero ja res després de les divuit roses
que vas tenir tant a prop del cor.
No espero res més
des d’aquell ahir distant i silent.
Però saps ben be que moriré esperant.