De
nou sol,
m’assec
a
la primera taula
del
bar,
de
cara a un carrer
on
tothom n’és fugisser.
La
pluja repica
com
un músic trist
contra
les llambordes
del
terra
i
escampa pendent avall,
petites bombolles
exclamatives
de
la meva soledat.
De
nou sol,
avui
sense l’empara
d’una
habitació
que
clogui dins seu
les
angoixes
d’un
potser vindràs.
De
nou sol,
com
tantes tardes
on
cau poc a poc
el
sol rere muntanyes,
que
llunyanes pinten
ara
els colors
de
la tardor.
De
nou sol,
escoltant
dins meu el ressò
d’antigues
rialles,
mirades
que caminen lentes
vers
somriures
de
pell madura,
tendra,
i
tot junt s’escapoleix fitant
amb
records caducs,
temps
de pluja i vent.
Hores
fresques
que
cauen circulars
d’un
rellotge imaginari,
rere
aquelles fulles grogues,
fins
fa poc,
tant
vives,
com
jo en el teu cor.
De
nou sol...