La habitació nua
t’ha esperat furtiva
tota la tarda,
fitant per la finestra
amarats han anat caient
els minuts lentament,
mentre es pintava de fosc
el cel ennuvolat
de la ciutat,
mentre t’esperava
mentre et somiava
dibuixant carícies
en els cossos despullats,
plenes de petons
les pells de totes les llunes
que volia tenir presents.
La habitació nua
em repetia que no vindries,
que no volies jugar al joc
dels amants amagats,
en qualsevol llit, del racó vell,
d’aquella nostra vella ciutat.
Del calendari
van caient els fulls
carregats d’enyors
que a la fi són només paraules
que arriben de tant en tant,
mentre s’envelleixen els nusos del cor,
cada cop més adolorit pel somnis
que es desfan mirant parets nues
amb llits solitaris,
esperant el plànol del teu cos
per arribar al tresor
del teu somriure,
que es desdibuixa en el record.
L’habitació nua
de nou t’esperarà un altre jorn,
un altre somni
que potser tampoc es complirà.