Com una segona pell

Com una segona pell
em marca la roba el teu cos,
ajustat tant
que la imaginació no té lloc,
només cal mirar el teu cos
i deslliurar un amor impossible.
M’enamora el somriure
que desfà el glaç
i el cabell
que vola al vent
mentre em dius
per un nom inventat
que conjuga intimitat
i secret clar
a la llum del sol estelat.
M’ensenyes un cos
que vull aprendre,
i un somriure
que de nou m’enamora,
mentre el silenci em diu,
que ets penyora d’un altre voler.
Passa com un riu lentament
cada dia estones
d’aigua tranqui-la
i quan el sol s’acaba
marxes fugint
d’un raig lunar
i em deix somiant
el teu retorn
amb un altre jorn
de sol fugaç.
Enceta l’olor del cos
que em fa somiar
altres estones
al teu costat,
mentre et se d’un altre,
el cor enamorat.
Com una segona pell,
et marca la roba el teu cos,
ajustat,
tant que no em cal imaginar,
només plànyer
l’amor que no vol arribar.

Com una cortina

Com una cortina
d’atzabeja onejant,
et recordo abans de la partida.
D’espatlles voleiant
aquells cabells brillants
en les nits de lluna blanca,
llisos caient fins mitja esquena,
retallats en el temps i en la foscor,
parlant de mil futurs
sense saber que cap seria nostre,
deixant els clots dels nostres cossos
en un llit fins aleshores orfe de tu
i després vivint del teu record
que dolçament es marcia
entre núvols d’estels
i plomades de cotó
belant les nits solitàries.

Un polsim
que el temps
m’ha emblanquinat,
em deixa més vell
i no tant savi
com hauria volgut
per fer dels errors
d’aquell passat compartit,
jo ara veig
com riu el rostre
els dies que baixes al poble,
repicant el teu nom
amb somriures amagats
entre mots que tothom sent
entre els crits de la quitxalla
que juga a la porta de l’escola.
I jo et miro de lluny
per no saber que dir,
esperant que allarguis la mà
i la nostra pell es torni a tocar,
com un preludi
d’un nou primer petó
que cremi el vell i fosc passat.
Mentrestant seguiré mirant
la fina cortina d’atzabeja onejant.

Cau el temps de les paraules

Cau el temps de les paraules
en el teu pou del silenci.
Cauen els pètals
de les margarides
als meus peus,
en la muda resposta
al teu silenci.
Cauen llàgrimes de soledat
galtes avall
mirant els núvols passar.
Cauen els instants
com grans de sorra
en el rellotge del temps
i no et veig arribar.
Cauen les forces
d’uns braços abans ferms
i ara em tremola la mà
en escriure aquests mots.
Cau el sol
dolçament sota un llit
de mar blava
a comptar estels
fins poder dormir .
Cauen closos
els ulls cansats
de tant mirar
un horitzó nou
on esperar els teus petons
en forma de paraules.
Cau poc a poc l’esperança
de no estar filant el tapis
d’un comiat silenciós.