El pes de la paraula

No ens enteníem amb paraules

2012-01-29T17:46:00.000+01:00

No ens enteníem amb paraules,
però ja parlaven els ulls.
Vas venir a tenir cura d’un cos vell i malalt
i es vas trobar a la vora un cos que et volia gaudir.
De somriures de compromís
en sortiren capolls de petons
i poc a poc el tracte ens apropà fins no haver-hi lloc
per l’aire entre tots dos.
El teu cos jove encetant la maduresa
va enaltir un cos que ja volia un cert repòs.
En sabíem els límits d’allò
que ja s’estava encetant con un joc,
d’aquells jocs que acaben cremant.
Jo volia conèixer el mapa del teu cos
i aprofundir fins on pugues arribar
i tu em volies ensenyar
i fer la teva part del camí.
A l’hora de la migdiada
quan el vell cos descansava
confiat en la teva custodia,
els dits et deslligaven novell corses
i descobrien la pell tibada
i els mugrons assenyalant un cel
que ja anava pujant entre la vall coneguda
de les teves cames jugant a aprendre
com dos adolescents en aquell llit
on aprengué a satisfer-me
en la solitud de l’aprenentatge.
Gairebé vaig pensar que podria estimar-te,
però ho teníem prohibit.
Jugar cos a cos era lo més on podíem arribar
i no quedaven lloc per als retrets.
Al carrer, uns mots, un moviment de cap,
res que fes pensar en els ardents moments dels repòs
on eren un pot de brou
bullint al xup-xup de les nostres necessitats.

Has vingut entre sons de salms

2012-01-22T18:16:00.001+01:00

Has vingut entre sons de salms
i jo t’he imaginat meva,
t'he invitat al meu cos
i aclucant els ulls m’has senyalat
el teu senyor,
em cercaves tot i que l’esquena
et cobria el mirar,
i tant a prop i tant lluny,
i sense donar-me la pau
ens hem separat
amb fites de mirades de reüll.
Avui el cos tibat,
ha defugit de les carícies,
avui els llavis febles,
han perdut els càlids petons,
avui les mirades amagades,
han estat fiblons
que em ferien l’ànim.
Has vingut amb sons de salms
i t’he recordat nua,
brollant somriures
amb flaire de flors novelles,
i al cor marcat per sempre
amb la lletra escarlata
del teu somriure.

S’apaga en un instant

2012-01-20T18:05:00.000+01:00

S’apaga en un instant
el dia feréstec,
i dóna pas a una nit
que plou boirina fina,
desmaquillant la bruna lluna
que s’amaga desfilada
entre la farina humida
que va sortint.
S’enganxa la nit
a la pell coberta
del transeünt
que clarament la desafia,
un altre vagabund de la vida,
que l’enyora i el castiga.
L’únic petó,
de la brisa,
l’única carícia,
de la boirina,
l’únic oblit, ...
n’hi ha tants
que ja són vida.

http://locurasdelpensamiento.blogspot.com/2012/01/crujido.html

El meu cor et sap a prop

2012-01-19T23:44:00.000+01:00

El meu cor et sap a prop,
però no et veig.
No sento el so de la veu
que m’il•lusiona
ni m’acarona el cap
la teva mà.
Passen les hores
en lent voletejar
mirant més enllà
de la presó de vidre
que m’envolta.
Entra la boira dins meu
i va desfent els contorns
dels records
que ens uneixen
i això em fa mal.
Tant de mal
com el teu silenci.
Tant de mal
com la meva espera.
Tant de mal
com el temps que vola.
Escoltes la veu
que et parla i calles,
mires els ulls envellits
que et miren
i te’n desdius del seu mirar,
calles i no en se res
del teu motiu.

Cau esfilagarsant-se

2012-01-15T18:44:00.000+01:00

Cau esfilagarsant-se,
embolcallant-se entre les puntes
del filferro de punxes
que limiten el camí de l’oblit.
Un ànima desfeta,
enceta el pas pels inferns,
perduda entre absències
e ignorants instants amagats
en gresols tintats
i plens de pols i teranyines.
Ressonen encara
els murmuris gairebé continguts
de condols fugissers,
d’honor caducs,
de retrets oblidats.
Cops d’esquena: “que hi farem...”
de llei de vida que no entenem,
braços forts que premen
en continguda delicadesa.
Cau esfilagarsant-se,
embolcallant-se entre les puntes
del filferro de punxes
que limiten el moment del no res
que s’apropa,
i es fon l’ànima morta
en un rellotge aturat
d’hores gastades,
sense adéus de pedra
ni de marbre segellat,
sense imatges fetes eternitat.
Cau una boira densa
de tènue plovisquejà
que pinta calfreds
en els pocs valents
que surten a passejar.

http://locurasdelpensamiento.blogspot.com/2012/01/orbita.html

S’amaga el sol

2012-01-14T17:28:00.000+01:00

S’amaga el sol,
corre com el temps
el seu pas pel cel,
s’enceta el moment
dels somnis
que moren en néixer,
ofegant-se en la mar de l’oblit.
De matinada
la llum s’enceta
mostrant la soledat
que amagaven les ombres
darrera els vidres entelats.
Es desglaça el temps
d’un hivern fred
que gela el cor mentre es pensa
que estima la mar
que li porta nous records,
d’aquell passat no tant gelat.

http://desdeminoray.blogspot.com/2012/01/destello-fugaz-de-luz.html

Gotegen pensaments

2012-01-13T17:23:00.000+01:00

Gotegen pensaments
de pluja sobre la sorra deserta
de la platja d’un adéu confós.
Allí on cada gra amaga
el sospir d’un petó absent,
d’un somni incomplert,
d’una il•lusió que va creixent,
d’un mot callat,
d’una carícia esvaïda
a l’aire de qualsevol nit
que vam passar plegats.
Els records ballen
pels camins oblidats
d’un ahir ja fos,
d’un no hi sóc
però et recordo callat.

http://sirens-sea.blogspot.com/2012/01/preterito.html

De bon matí ho va saber

2012-01-08T17:20:00.001+01:00

De bon matí ho va saber,
sense escarafalls
sense mots cridaners,
havia perdut l’ànima
que amb cura havia conreat
des d’aquell instant
en que l’havia conegut.
El cor trencat, els ulls plorosos,
la veu tartamudejant,
tot s’havia acabat.
Abans de marxar,
la premé ben fort
entre els braços tancats,
ella se’l mirava estranyada,
no hi va haver comiat,
dins seu sonava la cançó
que tant havien ballat,
so esbiaixat,
que encara sentia al marxar,
al retruc d’un cor trencat.

Te m’obres de cames

2012-01-04T17:25:00.000+01:00

Te m’obres de cames
i m’ofereixes quelcom
que no he demanat.
Jo pensava en un cafè,
deixant la resta
per a més tard.
Et veig salvatge
sabent que vols agafar,
i jo ara pensant amb ella,
no sóc gens agosarat.
Parlem paraules dolces
amb camins inclinats,
mirades que juguen
fins on poden arribar.
Somrius en veure
la meva debilitat
i jugues tensant la corda
que vols trencar.
Em parles de la cara del cor
i m’ensenyes el camí
per on hi puc arribar,
dolça ratera on quedar atrapat,
i juguem sense saber
qui és la rata i qui és el gat.
Te m’obres de cames
i m’ofereixes quelcom
que no he demanat.
T’apropes insinuant un bes
que m’ha fregat
i dolç cor trencat,
penso amb ella,
i dic que el joc s’ha acabat.

Ara que el jorn se’n va

2011-12-29T17:14:00.000+01:00

Ara que el jorn se’n va,
ara que la nit es comença a pintar,
ara que el sol s’amaga,
ara que la foscor serà llarga,
deixaràs de cercar peuades fora casa.
Closa la porta,
encès el foc,
reposa el cos,
fent l’ànima forta,
regires la memòria
i contes al veí de lluny,
al qui vol escoltar,
al qui calla en la penombra,
tants granets de sorra,
que vau viure junts,
que foren instants a la vora,
moments perduts,
llàgrimes de joia,
clams de plors,
dolors muts,
plegar de mans,
fer camí plegats,
tants granets de sorra,
que ara... són platja.
Ara que el jorn s’acaba,
s’enceta el torn de la memòria,
i ella viu,
amb l’olor de tota una vida,
omplint els buits que mai vas notar,
i ara encetes en la temença.
S’acaba el jorn,
i la nit serà fresca,
blanca la boira gebrada de la matinada,
el llit és cada cop més gran
i la són se’n va de tant en tant,
queden com silents companys
els mots i els gargots amb que fas vida,
queden branques que creixen i et necessiten,
queda de nou el dia,
i més nits i més dies
com ones bandejant
la carcassa adolorida.
Ara que el jorn es tanca,
truca a la porta
una ànima peregrina,
que t’escolta
quan tens la veu trencada.

Dibuixo entre la boira

2011-12-28T00:31:00.000+01:00

Dibuixo entre la boira,
uns cors que es desfan
com baf sortint de ben a dins.
Em canten cançons
que junts em ballat
en altres llocs
mentre van marxant.
Taral•lejo a mitja veu
les tornades d’aquella
que ens feia desaparèixer
les hores,
entre la follia del teu cos.
Sense oblidar, els versos
que tants cops,
se’m fan tatuatges
a la pell del tors nu
a l’alçada del cor,
recordo les balades
que ballàvem al terrat
les nits de festa major,
mentre érem part,
l’un de l’altre.

Desgrano l’hivern

2011-12-26T23:25:00.000+01:00

Desgrano l’hivern
amb versos de gel
i boira gebrada.
Bec gota a gota
cadascun dels petons
que hi han a la copa de l’oblit.
Retallo a l’aire les carícies
que mai li vaig fer al teu cos
tan ardent com fugisser.
Pinto amb mots de plany
el meu desig incert,
incomplert,
d’estimar-te més enllà
de la resposta recíproca,
del t‘estimo callat
que sempre vaig esperar.
Ara tant sols espero,
un benvolgut,
un petó de comiat,
un somriure
–qui sap si forçat-,
una imatge,
per guardar com un vell record.
Desgrano l’hivern
amb versos de gel
i boira gebrada.
I tu estàs en cada mot,
en cada espai,
en les intencions de les comes,
en cada punt.
Ets la veu que no em surt,
la llum en apagar-se els ulls,
la sang que batega a glops el cor,
la fel que m’amarga la soledat,
la fredor del cos en aquest fosc hivern,
i tot i així, bec cada glop del teu beuratge
i espero eternament fitar-te en el meu camí.
Desgrano l’hivern
amb versos de gel
i boira gebrada.
Mentre s’acaba l’esperança,
brolla de nou la freda espera,
la muda i callada espera.

http://locurasdelpensamiento.blogspot.com/2011/12/he-de-amarte.html

Torna aviat del país del so festiu

2011-12-20T20:35:00.000+01:00

Torna aviat del país del so festiu,
t’espero per contar-te contes
on les fades juguen amb ogres divertits
i tots somien estimar-se
abans de desaparèixer
com pols encantat.
T’espero a la ciutat
on tots som presos del nostre cor,
amb la flor del lloc a la mà,
allí on les parets
deixen veure el cel
i les curses del núvols
fins desfer-se
més enllà d’un horitzó séc.
Llegeix-me els mots versats
i fes-me un ressò a la vora,
on pugui veure el color dels ulls
i sentir el flaire del teu cos,
arquejat,
allí on de vegades hem desitjat
ser una sola ànima.
Torna aviat
des del més llunyà mar embravit,
per ser de nou amants silents
fosos amb la soledat
dels mots enamorats

Avanço a cops de vent

2011-12-18T22:54:00.000+01:00

Avanço a cops de vent
per aquest terra
moll d’humitat
d’una tardor
que ja s’acaba,
me n’adono a batzegades
que sóc com una fulla seca
en aquesta catifa caiguda,
anant on em porta un destí
que desconec,
i m’omple d’estralls
el cos poc a poc malmés,
i m’adoloreix el cor el patiment
que sento al voltant
entre sotracs i esgarrinxades.
Avanço a cops de vent,
escoltant veus
que em reconforten
i que planyen la meva
innocència desenganyada.
Més endavant m’espera un ball
de fulles trencades
que altres trepitjaran,
escampant qui sap si joia,
si darreres il•lusions,
si propers desenganys.
S’acaba l’any,
i la catifa de fulles multicolors
s’anirà tenyint de gris
deixant ventalls morts
de nervis nus a l’aire
i confeti dels mil colors de la tardor.
Avanço a cops de...

http://rebaixes.blogspot.com/2011/12/em-deixo-portar.html

He deixat amors escampats

2011-12-11T00:15:00.000+01:00

He deixat amors escampats
entre racons i fondalades,
plantat petons
en boques efímeres,
desdibuixat carícies
en cossos desgranats,
que ara ja són imatges
de calaixos plenes de pols.
Em venen al record
instants de plaers
que ara mirant al mirall
em semblen pinzellades
del passat,
que cauen de les mans
com grans de soledat.

http://estravagariosiglo21.blogspot.com/2011/12/todas-mis-amantes.html

Entre els àngels dels records

2011-12-10T21:12:00.000+01:00

Entre els àngels dels records
i els dimonis dels oblit vaig fent camí,
mirant cap davant un temps
que no sembla tenir fi,
de vegades roda poc
i de vegades desferma el fre
i sembla volar sense destí.
Ara que el pas és lent,
ara que raono poc a poc,
ara que els avenços ràpids són,
em sembla tenir peus de plom
i cor d’infant on fins i tot
la màgia és possible, probable
i perquè no recomanable.
La pell se’m fa d’un pàl•lid gris i brut
com si l’ànima volgués sortir al mon
i veure els motius que m’han fet ser com sóc jo.
Abans la paraula era àgil com el vol dels pardals
i vistosa com un capoll que s’entesta en ser flor,
ara ranqueja com un colom coix
i repica abans de sortir con la roda d’un carro vell
entre llambordes desencaixades d’aquells carrers
d’una llunyana infantesa perduda a destemps.
Em queda pel davant la por latent del que no se sap,
el fred que m’entra al cos encara que el sol l’escalfi,
com si la sang de les venes es fes de gel,
i perd ja no poc a poc el cant dels ocells
i la resta dels sons.
Em queda ben clar
el color dels teus llavis,
l’olor de la teva pell,
el so de la rialla franca
i el regust d’aquells petons,
la resta són ornaments
d’un quadre que a la fi un drap vell,
més vell que el meu record
deixarà en el rebost perdut
del vell casalot que és aquest món.

http://desdeminoray.blogspot.com/2011/12/orillas-de-este-limbo.html

I mentrestant, esperant el bes del raig

2011-12-09T13:32:00.000+01:00

I mentrestant, esperant el bes del raig
cau la llàgrima de la boira
i molla la roba com els petons petits
que cauen sense adonar-se’n.
Fred que entra fins els ossos vells
i mirant finestral enllà veig
una mar flonja d’un cotó dolç
que vola lentament
cap a un cel on regna el sol,
tardant avui en visitar-me.
M’entretinc aleshores,
volant els records
fins la blanca pantalla del davant
i veig movent-se com fantasmes
els personatges de la memòria barrejats
amb els fantasmes vius que m’envolten,
que m’estimen i m’enfurismen.
Tot cau en un no-res
quan surt el sol!

http://paraulesimots.blogspot.com/2011/11/divendres.html

Encadenat al temps

2011-12-08T00:59:00.000+01:00

Encadenat al temps,
la mateixa baula,
el mateix instant,
tancat en una guerra de coixins,
que s’acaba en fer-me l’adormit.
Closos els ulls,
repeteixo mil vides
en aquell instant,
n’aprenc i n’oblido,
em deixo i em rebel•lo.
Sempre fosca l’habitació,
amaga entre fulles
de la persiana
com una guillotina severa,
els retalls de llum
que el carrer m’envia.
Repeteixo com un rosari etern,
la lletania d’un prec
que m’apropi més a tu
i trencar la condemna inacabada
d’aquest despertar
en el mateix lloc
i en el temps aturat,
que fuig de nou
per tornar a començar.
I en despertar,
veig sempre
el mateix quadre.

http://locurasdelpensamiento.blogspot.com/2011/12/prendida.html

Com un abric de gel

2011-12-04T19:12:00.001+01:00

Com un abric de gel,
com un pes
que ens esgota
a cada pas,
és aquell adéu
que em vas donar.
Per camins abandonats
pregunto pel teu pas,
i em responen en silenci
ocells que no volen cantar.
Les nit de lluna plena
m’escalfen els records
d’un ahir feliç
que jo vaig trencar.
I cada bes és un llaç,
i cada braç em prem fort,
i cada mirada em forada,
i jo, sense voler lluitar.
Viure sense tu no és viure,
és morir sempre agonitzant.
Cada pas em porta lluny
i cada instant m’apropa
a la fi del temps,
recordant aquell ball
on em vas enamorar.

http://locurasdelpensamiento.blogspot.com/2011/11/divagaciones-ii.html

Vola l’alosa

2011-11-25T11:31:00.000+01:00

Vola l’alosa
per conèixer món
i retorna al pit
que li fou bressol.
Llarga és l’espera,
cansa la són,
vigila la nit pintant
foscos temors.
Vola l’alosa,
sa nova llibertat,
bateja amb petons
el vol sobre la mar.
Tant se li fa
l’estació de l’any,
pensa amb afany
el retorn a la llar.
Vola l’alosa
brandant horitzons,
de dia i de nit
cercant ben a fons
miratges i estels
més enllà de platges
nues vestides
d’onatges.
Vola l’alosa
de dia i de nit,
cercant el retorn
al teu llit.

La vida em pinta instants de dol

2011-11-25T00:44:00.000+01:00

La vida em pinta instants de dol,
prenyats de punxades de dolor.
Em puja coll amunt
l’amarg gust de la fel
que la mort em fa engolir,
i la vista s’ennuega
de les llàgrimes
que brollen incansables
entre mots de consol,
sense entendre
el perquè d’aquets òbits.
La grandesa de la ment,
s’empetiteix davant la incògnita
de les respostes que no apareixen,
del temor de quan tornarà a succeir,
quan la fosca ens tocarà
de nou d’una manera o altra,
ferint de qualsevol manera
la nostra ànima innocent.

Cau la pluja neta

2011-11-22T23:36:00.000+01:00

Cau la pluja neta
en una terra negra
i reguerols d’instants morts
com gotes brutes
van marxant pel camí moll
d’una vida fosca.
Les soles trepitgen
una catifa de cendres
on només sorgeix el ressò
d’uns mots a mig camí
del silenci i de l’oblit.
Mentre la pluja va caient
i neteja poc a poc el fastig
d’una vida
que s’escapa a cada pas,
a cada mot,
em submergeixo
en entre dubtes i versos,
entre paraules i mirades,
esperant una llum
que surti entre els núvols carregats
de por i temps finit.

http://desdeminoray.blogspot.com/2011/11/luz-entre-las-cenizas.html

Ara que sóc lluny

2011-11-22T12:42:00.001+01:00

Ara que sóc lluny,
em lligaran els records,
com ho feren en el temps
les carícies i els petons.
Acaronant ombres guardades
en el pensament,
tornen de retruc
les sensacions
d’aquells ahirs compartits,
de les esporàdiques soledats
arraconades amb l’escalfor
del teu cos sota llençols immaculats,
on les mans nuaven
un cos desitjós
de sons i de plaers.
Cercaré pels llocs
on antuvi varem ser,
pels que volíem compartir.
Regiraré darrere els finestrals,
testimonis tafaners
dels nostres moments,
pels topants d’escales
on el teu cos treia la pols de les parets,
mentre descobríem
que volíem ser més que amics,
sabent utòpics els nostres desitjos,
vivíem el sorgir
de la nostra flor d’estiu.
Cants efímers,
com efímer és l’alè,
mentre escric a l’aire el teu nom.

http://locurasdelpensamiento.blogspot.com/2011/11/atada.html

He trepitjat fort

2011-11-20T17:30:00.000+01:00

He trepitjat fort
el toll moll
del carrer buit
i m’he fet fos
en cercles
d’aigua bruta
i records oblidats.
Els ulls
ja no veuen
la imatge titllada
del meu abric
i pinten gotes negres
les sabates de passeig.
On ets?
Cerco records
en paratges vells,
i pentino camins
on caigueren
petons d’ahir,
quan tot era de colors
d’arc de sant Martí.
Ara la tardor
es pinta del gris
del dolor i de l’oblit,
d’un demà negre
de solitud,
de blanc de neu
i escalfor de llar
sense tu.

http://locurasdelpensamiento.blogspot.com/2011/10/phoenix.html

Plou fora el finestral

2011-11-19T16:28:00.000+01:00

Plou fora el finestral,
regalimen avall les gotes
en una dansa constant,
mentre la llum del fanal
em desperta
nu a la teva vora,
i enceto al ritme
de la pluja
un degoteig
de petons i carícies
que arquegen
con un arc tensat
el teu cos,
per uns instants
la llum feble de fora
es reflecteix
en les perlades gotes
que el teu cos
va extraient poc a poc,
endormiscat,
responent al plaer excitat
dels meus dits,
dels meus llavis,
del meu... cos.
Plou fora el finestral
i em desperto del somni
on somiava amb tu,
em veig sol,
allí on el fanal
t’il•luminava plena de plaer.
De nou, t’he somiat,
de nou em desperto sol,
amb el ressò
dels mots: “qui sap... qui sap...”
Explica’m com puc tenir
la flaire del teu cos en el meu,
i recordar el tacte dur
dels pits,
i el bes càlid del teu cos,
fregant-se amb el meu.
De nou t’he somiat,
qui sap si absent,
qui sap si ha estat somni,
qui sap si...
ho tornaré a somiar en realitat.

No hi ha més ombra

2011-11-18T16:38:00.000+01:00

No hi ha més ombra
que tancar els ulls,
ni més silenci
que dormir els sentits,
aleshores,
estem sols.
La llum
que ens ensenya
als altres.
El so
que ens presenta
la resta.
Viure en la foscor
i el silenci ens amaga,
ens redueix,
ens aniquila poc a poc
i alhora
pot ser l’espurna
per créixer del no res.

http://desdeminoray.blogspot.com/2011/11/donde-la-luz-agoniza.html

La pluja cau freda

2011-11-16T17:20:00.000+01:00

La pluja cau freda,
punxant,
el temps vola al voltant,
ja fa tant de temps
que hem deixat anar
els nostres mots entrellaçats.
Em deies: “si l’atzar...”
Quin?
Aquell atzar
que m’ha allunyat,
que ha fet dels records,
miratges,
ara trencats,
com els tolls trepitjats
del carrer mullat?
Quin?
L’atzar
que et deixava
entre els braços,
jugant a ser amants,
mentre queien les carícies
sobre el cos,
en aquell vell vehicle aparcat?
Voldria que l’atzar,
tornés enrere,
la nit aquella
que jugant a ser gran,
et vaig deixar escapar,
entre baralles de coixins,
entre retrats d’infants,
entre cafès retornats,
entre llàgrimes de fel,
retornar a un temps de somnis,
que tant vam esperar.

http://locurasdelpensamiento.blogspot.com/2011/11/charco.html

M’acarona el buit

2011-11-08T23:51:00.000+01:00

M’acarona el buit
que m’envolta,
i em besa la galta
el fred humit
de la nit
d’aquesta estranya tardor.
Reflexa la llum
els fanals esmorteïts,
la pinzellada brillant
que ha deixat la pluja
de fa un instant.
Miro endavant,
fixat,
en portalades fosques,
cercant records
oblidats dins meu.
Ressona pausat
el so de les passes
pel carrer silent,
s’atura pensant
endevinar llocs
d’un ahir
encara més fosc
i més lluny.
Busca la mirada el niu
dels pardals absents,
la porta que ja fa tant
va donar un cop
que va tancar la seva vida.
Tot és fosc,
tot és en va,
es tanquen els ulls
mentre la memòria es mor,
buida i malalta.

http://locurasdelpensamiento.blogspot.com/2011/11/veces.html

D’esquena a la platja

2011-11-08T00:56:00.000+01:00

D’esquena a la platja,
volant cap al sol ponent,
la blanca gavina
d’esquena argentada,
de cara al vent
deixa escapar
el darrer dels teus cabells,
amagat entre les plomes.
Volaré d’esquena,
deixant enrere,
un camí de flors belles,
de flors d’ametllers,
incipients en febrer,
com un nou mar
en terra ferma.
Gronxant les ales
en nous vents,
sense més pàtria perduda
que tu,
sense més pàtria...
Gronxaré les plomes al vent
imitant els cants dels vaixells,
solcant mars impossibles,
impossibles d’oblidar,
com els teus cants,
de matinada,
vora la mar.

http://jaque-a-la-reina.blogspot.com/2011/11/la-dolca-gavina.html

Sento de nou les notes

2011-11-07T17:03:00.000+01:00

Sento de nou les notes
d’aquella cançó
sortint d’algun balcó,
em fa néixer calfreds
plens de records,
i m’allunyen la temor
de la foscor
que viu amb mi
des de fa tant de temps
enganxada a la pell.
Em retornen la calidesa
dels petons
i la força ferma
dels teus braços
en ballar quasi quiets
els sons de la dansa.
Em batega fort el pit
allí on descansaven
per instants
els pensaments embolcallats
per la seda dels teus cabells.
Sé que el retorn
és un miratge ple d’escalfor,
però miratge ple del desencís
d’un temps finit.
Recorda’m com una ànima
que viu en el flaire dels cabells
que tant abans
mai es cansaven
d’acaronar els meus dits.
Ferits per tot allò
que ens va allunyar,
per silencis i per mots
que mai ens vam dir,
però que sempre
ens vam endevinar.

http://jaque-a-la-reina.blogspot.com/2011/11/mots-maldestres.html

...I mentrestant picaran les mans

2011-11-06T19:50:00.000+01:00

...I mentrestant picaran les mans,
la pedra més dura,
solcaran els dits
camins de sang
on en reguerols
d’un vermell fosc
la pintaran,
gota a gota
amb el teu nom.
Carregaré pels camins
que m’han allunyat,
en braços vells i cansats,
el pes del meu oblit.
Cercaré la follia del després,
on antuvi estigueren
els plaers dels teus petons,
els plaers de les carícies,
el goig de silencis
on encetàvem
a conèixer pam a pam
tot el nostre ésser.
Potser un silenci nou,
em vestirà en arribar,
cap ressò als precs
amb marc del teu nom,
cap “si us plau”
em serà prou defensa,
cap cop al pit,
cap plany
en servirà com penyora
del meu pretèrit despit.
Desgastat com el meu nom
en el teu cor,
arribarà el cor prop del teu nom,
imperdonable i cansada,
la mirada anirà caient rodolant
vers un mon que se m’acaba,
en la soledat buscada
de la follia del després.

http://locurasdelpensamiento.blogspot.com/2011/11/tu-nombre.html

Em dius que són poques les flors

2011-11-05T19:27:00.000+01:00

Em dius que són poques les flors
pel teu febrer
quan el penses esmorteït
per un glaç encara hivernal.
Trenca amiga les pors
d’aquesta nit
que sembla eterna
i mira finestrals enllà,
on els camps secs plantats
d’ametllers pinten
de colors les branques nues.
Vols més flors,
on l’horitzó,
et deixa dins els ulls
un mar multicolor,
on cada gota és una flor,
i cada flor una estrofa de cinc versos
que et parlen d’amor?
Plores amiga per jardins
que dormen un hivern cru,
quan tens a la vora
un immens mar
de versos guardats en flors obertes
i a punt d’esclatar en milers
de capolls encara endormiscats.
Espera un sol naixent
d’una propera primavera
on acompanyaran als versos
plomes verdes afilades com punyals,
llavors, podràs ferir-me
amb els teus mots,
com jo potser, t’he ferit,
amb ma absència.
Poques flors té el teu febrer?
Si ja no en caven més,
dins el meu cor!

http://jaque-a-la-reina.blogspot.com/2011/07/tot-allo-que-el-poeta-escriu.html

Lligada al desig

2011-11-01T01:14:00.000+01:00

Lligada al desig
de ser estimada,
amagada
entre llençols verges,
depositaria de petons
que mai s’han donat,
receptora
de carícies plenes
de taques.
Lluna que s’enceta
en quart creixent,
desig etern
de ser estimada,
pell nua de tacte subtil.
Blanca habitació setinada
de polsim maragda
de l’esperança perduda,
rellisca cos avall,
entre estreps
de mil joies imaginades,
de diversos potser viscuts
entre somnis amagats.
Fugim de l’efímer del caduc,
de la mort que ens envolta,
del furtiu que ens amaga,
ombra en la penombra,
llum de lluna creixent,
petó esmorteït,
gelat desfet.
Visc en tu.

http://locurasdelpensamiento.blogspot.com/2011/10/presa.html

Recordo tant cadascun

2011-10-31T00:27:00.000+01:00

Recordo tant cadascun
dels instants abans
d’aquells petons,
que mai ens vam donar,
i cadascuns
dels adéus prematurs
en que ens vam acomiadar.
Són illots solitaris
en un mar de tenebres
i boirines d’oblits.
Podria dibuixar
tants cops aquells ulls marcits,
gravats a foc
en una memòria remisa
a esborrar aquells moments
dels no fets.
Petons no fets,
carícies abandonades
al tou dels dits,
paraules mortes
abans de sortir de la gola,
camins encetats
abans d’hora,
rialles que foren capolls
sense florir,
somriures desdibuixats
en qualsevol
dels adéus passats.
Recordo tant el que no vam fer,
que la resta és un amarg oblit.

http://locurasdelpensamiento.blogspot.com/2011/10/verso-inacabado.html

Torno del balcó

2011-10-27T20:27:00.000+02:00

Torno del balcó
a espatlles de la mar
i caminat
arribo sota el finestral,
enrere el qual
volaren aquella nit
els coixins
dels nostres somnis
desvetllats.
La nit on no aprengué
a fer-te meva,
on em vaig perdre en l’encís
d’una lluna furtiva
i d’uns llavis
que m’ensenyaren
somriures de vidre.
Ingràvid sobre llençols
de pors i d’ignorància,
no vaig saber estimar-te.
Colpit per poder perdre’t,
ignorant de com arribar tant endins.
No he oblidat els errors,
i em fueteja l’esperit,
tant desencís.
Torno de tant en tant
per veure el tren
on vas partir,
fent sagnar
el vell cor adolorit,
després retorno
al vell balcó
per mirar el cel i la mar,
sentint entre remors
de la inquieta escuma,
antigues penes,
antics dolors.

http://jaque-a-la-reina.blogspot.com/2011/10/no-ploris-per-mi.html

Ahir vaig estar

2011-10-23T22:35:00.000+02:00

Ahir vaig estar,
callat,
sobre el balcó
que cau damunt la mar,
mirat l’horitzó,
aquella petita línia blava
que tant ens ha separat,
Bufava una brisa fina,
suau,
filla d’aquell vent
que t’encenia les galtes
i et feia ballar els cabells.
Quans mots callats
em deien els llavis somrients?
Quans petons volant,
t’haguessin volgut donar
els meus llavis secs?
Ahir vaig estar,
ferit,
per tants records
que volen tornar.
Ahir,
a la vora de la mar
et vaig trobar tant a faltar...
Premia fort
la barana vella
del ferro negre
que també mirava a la mar
i sense gotes de pluja
vaig encetar a plorar.

http://jaque-a-la-reina.blogspot.com/2011/10/el-perfume-del-mar.html

Pell bruna pintada

2011-07-27T21:34:00.000+02:00

Pell bruna pintada
amb rajos de sol marcits,
em mires amb ulls
que recorden petons de vi negre,
regust fort, de terra seca,
àrida, estranya amb els forasters.
I amb tot em segueixes
mirant de tant en tant,
fixa als ulls compartint instants
amb sons estrangers
que s’acompanyen
de somriures còmplices
que comparteixes
entre els teus enamorats.
Pell bruna, vestida amb tirants,
m’ensenyes un bust
que em fa imaginar noves conquestes,
mentre passen els plats
com un rellotge sense pietat
es va retallant el nostre temps
fugint del mots que no diuen res,
on només parlen les nostres mirades
conscients de l’efímer d’aquests instants.
Pell bruna pintada
amb rajos de sol marcits,
em mires amb ulls
que recorden petons de vi negre,
regust fort, i retalles sobre el mantell blanc,
restes de llunes de color del vi,
tantes com adéus
ens queden plens de silencis.
Petons de vi que deix
per sempre entre tu i jo,
a la vora d’una copa
que mai duré més que al cor,
que mai podré guanyar.
Pell bruna pintada
amb rajos de sol marcits,
em mires amb ulls
que recorden petons de vi negre,
rinxols de carbó
amb reflexos de pissarra
que dóna aquest gust sec
que em queda a la boca del cor
mentre deixo enrere el record perenne
del teu somriure multilingüe,
a la vora compartida de l’altre enamorat.
Somnis d’un dinar improvisat
que el destí ens va unir
per deixar-nos anar lluny,
ben lluny del racó del món
on vàrem néixer a l’amor, silent,
de mirades eternes
que seran el nostre tresor,
sota un bosc d’alzines,
amb passadissos de falagueres,
tot un món
que ja no hi serà més enllà dels records.

Deixa’m mirar-te

2011-07-24T12:39:00.000+02:00

Deixa’m mirar-te
mentre t’apropes.
Deixa’m mirar-te
mentre retalles el sol fitant
un perímetre ple de corbes.
Deixa’m mirar-te
mentre parles entre rialles
i somriures de vidre
que qualsevol mot
pot trencar.
Deixa’m mirar-te
mentre ballen els peus
als sons de noves músiques
i m’alegres aquests curts instants
en que arribes a la meva vida.
Deixa’m mirar-te
mentre em claves el fibló
d’un prematur comiat
abans de conèixer-te.
Deixa’m mirar-te
mentre marxa amb tu el sol
d’una tarda de juliol
amb nom de pasta
dins d’una bassa.
Deixa’m mirar-te
mentre recullo els petits bocins
que queden del cor enamorat
que has esquerdat
amb el teu caminar tant remenat.
Deixa’m mirar-te
mentre et tornes ombra
en el meu incipient oblit.

Maig té al meu cor divuit flors

2011-07-01T11:07:00.001+02:00

Maig té al meu cor divuit flors
que es marceixen d’any en any.
Assedegades de mots que l’estimin,
poc a poc van apagant-se
els pètals multicolors.
Esperen dels teus dits
l’ombra que no acudeix.
Les mires de lluny,
tant de lluny
que ni es veu el verd
dels teus ulls.
Maig té al meu cor divuit flors
que surten del fred de l’hivern
i la distancia del teu oblit,
esperen uns mots,
esperen uns petons,
esperen unes carícies
que qui sap quan arribaran..

Em pintes amb color de flor

2011-07-01T07:01:00.002+02:00

Em pintes amb color de flor
l’esperança de veure’t.
Em senyales amb so d’ocells
la dringadissa dels teus versos.
Em parles del vent
recordant la bellugadissa
del nostre alè.
Netejaré amb petons
el contorn d’aquest cor adolorit,
alhora que els mots
es facin flors
per omplir de verd
el buit dels teus ulls.
Llavors canviaré els mots
dels meus versos i...
Et diria de quin color
són les parets
dels meus ulls,
si pogués dir-te
el color del teu somriure.
Et podria dir quin regust
tinc a la boca,
si pogués dir-te
el gust dels teus llavis.
Et podria dir la força del vent
si el galop del cor es deixés atrapar.
Et podria dir l’abast del món
si el món restes a la teva abraçada.

http://jaque-a-la-reina.blogspot.com/2011/06/de-quin-color-es-la-teva-absencia.html

Et diria de quin color

2011-06-26T19:37:00.001+02:00

Et diria de quin color
són les parets
dels meus ulls,
si pogués dir-te
el color de la tristesa.
Et podria dir quin regust
tinc a la boca,
si pogués dir-te
el gust de la pena.
Però tot s’ha compassat
a l’univers de l’oblit
quan rellegeixo
la poesia dels teus llibres,
i miro els llocs
on va ser veritat
per uns versos perduts
en una ànima ferida.
Verí d’absència.
Verí de retorn.
Laxitud del temps que fuig,
del temps fugit,
dels versos esquerdats
en el racó de l’oblit no desitjat.
De versos destriats en mots,
austers,
únics,
solitaris,
de vegades muts,
de vegades molls,
de vegades transparents,
tant transparents... com tu.

http://sirens-sea.blogspot.com/2011/06/un-comienzo-es-un-comienzo.html

Cada bes punteja petons

2011-05-17T19:23:00.000+02:00

Cada bes punteja petons
sobre els carnosos llavis
afinant un a un els instants
curts i volàtils
que ens uneixen
més enllà de l’espai.
Amb cada estona
m’aprenc una nova cançó
que repeteixo en la soledat
on m’abandones
en acabar el concert.
Recordo llavors
les primeres classes de guitarra,
tanyen nus els cossos
cadascuna de les cordes del teu.
Cada cop sonen més
de tant en tant les melodies
que ens dediquem,
cada cop són més esquinçats
els sentiments que sonen,
però encara recordo
el so de la guitarra
i el seu gust... melòdic.

http://arateva.blogspot.com/2011/05/el-guitarrista-en-mis-labios.html

Bull l’escuma verge

2011-04-29T18:29:00.000+02:00

Bull l’escuma verge
crepitant bombolles de mar
oxigenat
i piquen com elixir
d’eterna joventut
en el teu cos nu decadent,
de temps madurs,
de petons ancorats
als plecs de la pell,
testimonis muts
de tants records,
que semblen reflectits
en cada gota de mar
dipositada
sobre la bruna epidermis
com part d’un immens mosaic
que des de lluny
m’evoca un tardà oblit.

http://desdeminoray.blogspot.com/2011/04/caliz-inmaduro.html

Com un pigall orfe de temor

2011-04-22T18:47:00.000+02:00

Com un pigall orfe de temor
et guio camí de mil lluentors
que fereixen
i que destrien destins
de dies pretèrits.
Ferits a cada pas,
a cada mot,
a cada silenci,
de vegades la llum
ens endureix la ferida,
a cops la fa sagnar,
i com nafres a la pell
queden els records
d’adéus histèrics,
d’adéus callats i eterns,
d’adéus curts com la pluja
d’una tarda de primavera,
d’adéus sempre recordats
com el primer petó.
Tot un plegat de llums
que passen pel costat
fins que finalitzi la pròpia llum,
deixant orfe l’enginy,
el mot i el record
que tant cops
han trobat en tu musa final.

http://desdeminoray.blogspot.com/2011/04/ocaso.html

Secs queden els pètals

2011-04-13T11:29:00.000+02:00

Secs queden els pètals
per terra del darrer ram
que et vaig regalar.
Tiges marcides,
flors arrugades
en la vellesa de l’oblit.
Llueix tant sols el llaç,
vestit deslluït
d’uns jorns estimats.
Regal contingut
d’uns deus efímers
amb folre de setí
per on rellisquen
poc a poc els darrers records,
i on guardo entre els seus plecs
pinzellades dels somnis incomplerts
entrefilets enganxats
al voraviu de la pell
arran del cor adolorit.
Al fons queden batent
al plaer del vent
els porticons del finestral
des d’on ens varem acomiadar.

http://locurasdelpensamiento.blogspot.com/2011/04/lo-vivido-lo-amado.html

Cada vegada sóc més

2011-04-08T16:29:00.000+02:00

Cada vegada sóc més
com aquell batent
que el vent fa picar a la paret,
repetint eternament
la lletania variant
per la força
d’un vent incansable,
cada cop,
cada interval,
seguint com l’antic heroi
el seu càstig sense descans.
A cada cop un prec
i amb cada prec un record,
cada record el seu petó
i amb el petó la fragància
del seu cos feta habitació.
Segueixo mirant
més enllà del porticó
del finestral,
fito pel camí on vaig
perdre l’esperança
del seu retorn,
amb la galivança
que torni amb el mot adéu
trencat en mil bocins.

http://locurasdelpensamiento.blogspot.com/2011/04/tan-solo.html

Orfe queda el mot

2011-04-06T19:40:00.000+02:00

Orfe queda el mot
quan la veu s’emmudeix
i mor el poeta deixant inert
el cos que coneixíem,
més enllà de tot,
més enllà del dolor,
sonen per dins
els versos inabastables
de l’amic absent.
Ressonen
amb la cadència compassada
de llàgrimes caient,
el record de poemes conversats
amb ressò passat
de rialles i gestos de complicitat.
Orfe es queda el mot
quan la veu tremola
i ennuegant-se,
sospira per sortir lleugera
del pou d’una gola tremolosa.
Seran ara ja vells els versos
que tornaran de la memòria,
entrelligats amb els records
de les filigranes fetes poemes,
ja mai més
serà el silenci còmplice
de les nits de lluna
feta de gallons argentats.
Em dius mirant-me,
si mor el poeta
i jo llagrimejant
de sentiment
moc el cap com un pèndol
i nego aïrat,
l’home es mort,
el poeta... etern.

http://elhumociegamisojos.blogspot.com/2011/04/hasta-siempre-zuni.html

S’ha mort l’amor quan la mar em crida

2011-04-02T19:00:00.001+02:00

S’ha mort l’amor quan la mar em crida.
Bressolen llàgrimes caient les ones festives.
Degoten en tinta de versos morint,
els mots que clamo des del cor ferit.
Pinta la foscor l’horitzó pròxim,
més enllà de l’albada qui sap que s’hi albira.
Em dius adéu d’espatlles i ben fluix,
sanglota el comiat paraules perdudes,
s’escolen els anys de petons i somnis.
Calla l’amant el silenci d’esposa.
Calla l’amic el silenci d’amant.
Calla el poeta el silenci d’amiga.
Avui han mort l’amor
quan la mar em crida.

Em promets petons dolços

2011-04-01T19:56:00.001+02:00

Em promets petons dolços
acabats de fer,
reptant els braços poc a poc
al voltant del meu cos,
pas a pas caminant
de la mà amb pas de sol,
poc a poc.
A ritme de bolero embolcallats
l’un al costat de l’altre.
T’ofereixo
a pas de tango trencador
la passió que explota a cada bes,
allargant el braç
per atrapar-te el cor,
prement-te ben fort el cos,
suar tant a prop
per dubtar de qui és la suor.
Tancar els ulls
i estimar més allà d’un demà
que serà un adéu cantat.
Viure per veure’t
en els records que ens fan viure
per a reviure un amor estancat,
tancat en l’esgotament
de silencis que fan molt de mal.
Petons robats a cada giravolt,
petons retrobats
en portals de mala mort.
Potser si que no ballem compassats,
però tant em fa si ens estimem.

Si jo també he de confessar

2011-03-31T21:02:00.002+02:00

Si jo també he de confessar,
com faré per dir-te
els pecats que ja saps?
Sí són pecats de silenci,
si són somnis d’estimar,
si són dits que s’allargassen
desitjant-te de veritat.
Jo també vull confessar
les meves nits d’hivern
fosques i fredes
en callada soledat.
Jo també enyor les matinades
de primavera amb cants
de caderneres
i vols d’orenetes sense parar,
l’olor de jacints i els brots del parral,
les liles florint boniques
omplint de vida el jardí.
Jo també confesso
les tardes de dolor captiu
on plora com no el cor
esperant el naixement
de nous mots,
de mirades trobades,
de tactes efímers,
de petons
que es desgasten
de tant en tant.
De retornar els mots perduts
i demanar-ne de nous i vells,
de nous que vinguin,
de vells que recordin
els sons que vull sentir.
Si jo també he de confessar?
On guardaré els vestits dels somnis?

http://locurasdelpensamiento.blogspot.com/2011/03/yo-confieso.html

Segada de dalt avall

2011-03-30T20:02:00.001+02:00

Segada de dalt avall
cau feta miques
l’ànima trontollant
dins d’un cos marcit,
rere uns ulls de vidre
i un mig somriure
que neix en el instant finit.
Balla encara mig inert el balancí,
bressol d’un cos pansit,
arrugat,
abandonat.
En el dolor dels moment,
queda la pau i l’etern silent,
que va deixant el fi tel,
caient,
al descobert,
l’ocàs del jorn,
l’adéu a la lluita.
Enrere queda desgastada
la fortalesa i la tossuderia,
que el temps erosionà
sense guanyar mai el coratge.
Cansada,
gronxa encara la inèrcia
de la vida fugida,
el balancí,
que presenta respecte
al dia que marxa
i s’enduu con un recent nascut,
l’ànima lliurada
en el darrer raig de llum.

http://locurasdelpensamiento.blogspot.com/2011/03/isabel.html

Camines camins mil cops caminats

2011-03-26T20:06:00.002+01:00

Camines camins mil cops caminats,
i sempre trobes un lloc
on mai hi havies posat el peu.
Mires el cel mil cops cada nit,
i sempre trobes un estel diferent
en aquell lloc.
Neteges cada cap de setmana el jardí,
et saps cada racó de memòria,
i sempre trobes una flor nova
en el pitjor racó.
Llegeixes cada nit els meus versos,
ja te’ls saps millor que jo,
i sempre et sorprèn
un vers llegit de nou.
Repetim les repeticions,
cada dia nou és copia
del que va passar,
però en tots un floc els fa diferents,
i en cada mort com fènix renaixem,
com les flors tancades
que s’obren al nou sol,
ens obrim constantment
al nou so,
als nous versos,
al tacte nou,
a la mirada
que de nou ens fa anar endavant.

http://locurasdelpensamiento.blogspot.com/2011/03/latido.html

Cau del calendari

2011-03-25T20:44:00.000+01:00

Cau del calendari
con d’un arbre
a la tardor les fulles
que el temps marca
com caducs records
que ja han passat,
i amb cada dia
que cau la pols
va desgranant la petjada
en polsim i oblit.
Cau de l’ànima
gota a gota la vida
que marxa del cos adolorit
i va més enllà
com la llum que peta
de cop al vidre,
se’l menja i passa dins.
Cau del cor la llàgrima
que el deixa sec
i cec,
encara estima la ferida
que el fa sagnar.

http://locurasdelpensamiento.blogspot.com/2011/03/latido.html

Marquen els passos

2011-03-25T13:03:00.004+01:00

Marquen els passos
un camí d’adéus
que m’allunya
dels records d’un passat
ple de silencis i negatives.
Ballo amb remolins
als peus seguint la música
de la meva vida,
un tango de soledat i patiment,
esperar mots amb el vernís
del teu somriure
que em feia estimar-te.
Robar-te uns petons freds
i unes carícies d’amagat
en racons on cercàvem indiscrecions
que no perdonaves.
S’acaben els motius
d’escriure al vent el teu nom
i recordar el calor del teu cor,
ai! si tant sols volguessis recordar
com em miraves a l’encetar el camí
deixant-te estimar,
ensenyant-me a fer-ho a mi també.

Degoten com pluja de sang

2011-03-24T23:22:00.001+01:00

Degoten com pluja de sang,
les paraules ferides
que surten de dins,
d’un cor sagnant
per agulles de silenci,
que em trontollen l’esperança
d’un demà comú, plegats,
sota rajos de lluna plena,
que pintin camins d’argent
en un bellugadís onatge de la mar.
Llavors,
qui sap si esperaré la riuada
de mots d’amor
que com taques pintin la meva pell
amb els mil colors de l’amor.
Dolgut el cor per mil ferides,
cerca ara,
el silenci que l’ha lesionat
i fer refugi esperant els mots adequats,
missatgers d’altres sentiments,
que em recordin de nou
que puc tornar a estimar.
Cauen de tant en tant vermelles gotes
que es tenyeixen d’ocre
en la soledat del meu refugi.

http://jaque-a-la-reina.blogspot.com/2011/03/com-voldria.html

No em busquis

2011-03-23T23:23:00.004+01:00

No em busquis
en les hores perdudes,
allí al cau
on he viscut
esperant mots
que no arriben,
paraules que no pesen
l’alè que les porta.
No em cridis
amb sons d’engany,
allí on dugué
el cor a la mà,
imaginant-te
amb mil vestits d’amants
que tu volies imaginaries
i jo m’imaginava
que eren tu canviant.
No allarguis
calvaris de silenci,
allí on demano versos i petons,
si no has estat
en equinoccis perduts,
esperaré els darrers solsticis
per fer de la desesperació
cercle inacabable.
Puc llegir al vent
els meus poemes
i esperar només el seu ressò
retornant-me sense la companyia
de la teva veu.
Puc cantar cançons galanes
i enamorar cors de donzelles,
més sap el teu
que són per a ell
els sons dels meus càntics.
I tot i així em resta pensar
que siguis feliç en la fugida
i on hagués hagut amant
quedi amic, silent i oblidat.

Si jo pogués, com voldria

2011-03-22T22:22:00.002+01:00

Si jo pogués, com voldria
que la mar em netegés
la memòria de petons vells.
Si jo pogués, com voldria
que el vent enlairés els cabells
i fes fora aquells pensaments
que em porten a patir el teu desamor.
Si jo pogués, com voldria
que la pluja em tragués
del cos l’olor del teu.
Si jo pogués, com voldria que...
Però em mana el cor
i em demana
que et segueixi estimant,
tot i estant pacient a l’ombra
i de tant en tant lluny del teu cor,
esperant que una nit
amb camí de raig de lluna
pugui entrar en els teus somnis
i somiar-te feliç amb mi.

Fos a l’ombra de la tarda

2011-03-21T20:19:00.000+01:00

Fos a l’ombra de la tarda,
d’un hivern qualsevol,
sota un fanal apagat,
en una cantonada qualsevol,
cerco amb la mirada,
més enllà del finestral
obert del teu balcó.
Tinc tant per dir-te,
tinc tant per escoltar,
tinc la resta del temps
per restar a la vora,
tinc la resta del món
per seguir-te.
Sent el cor tot el futur
que ens uneix,
sent el cor el so
del cop sec i fort trucant
un demà no gens llunyà
un altre cor, el teu.
Llavors el temps s’aturarà,
llavors seràs
qui mes hem desitjat,
ombra de mots
enlairats en un cel de sons.

http://spleenmaleniano.blogspot.com/2011/03/mio-signore-amato.html

Volen els peus encarats

2011-03-20T17:14:00.001+01:00

Volen els peus encarats
i entrelligats
com en una cremallera
que s’obre i es tanca
al so impertorbable
de la música.
Cadències
que tornen a renéixer
en cada tomb,
en cada parada,
en cada saltiró,
que el so els hi demana.
Sense parar
amb una lluita constant
contra un temps
que s’esgota.
Com el cos cansat
que demana un desmai
per reposar.
Però com renunciar
a tenir el seu cos
entre les mans,
com notar la calidesa
que surt
entre les sedoses capes
del seu vestit
i voler renunciar-hi.
Lluitaré entre el desig
de notar-me seu
per uns moments
i el de renunciar
al vol dels seus cabells,
serà el so
el meu testament
i la música mortalla
del meu cos,
morirem tots dos
en el silenci
de l’adéu
d’un ball finit,
camí d’un destí
de pluja i foc
més enllà
de qualsevol soledat,
de qualsevol silenci,
de qualsevol adéu
que m’allunyi
del cansament compartit,
dels darrers balls
per sobre un parquet
esgotat de records
de passos enlairats
uns amb els altres,
reguitzell de somnis perduts,
de suors encomanades,
de desigs incomplerts,
de temors al demà insignificant
de la mediocre quotidianitat.

http://locurasdelpensamiento.blogspot.com/2011/03/cansancio.html

De vegades quan marxes

2011-03-19T20:21:00.001+01:00

De vegades quan marxes,
mirant d’espatlles el sud,
m’agradaria ser glaçó de gel
i desfer-me inert a la càlida llum
del sol quan enceta sa hora baixa
i va perden l’orgull de sa fortalesa.
De vegades quan marxes,
havent-me furtat el bes de comiat,
m’agradaria ser camaleó
i destriar-me entre les parets buides
de l’habitació
i perdre’m entre els seus colors.
De vegades quan marxes,
encara calent el llençol
amb l’olor dels teu cos,
m’agradaria ser flassada
i conservar-la,
com conservo els teus records.
De vegades quan marxes,
pujant al tren
d’aquella estació farcida d’il•lusions,
m’agradaria ser cap d’estació
i aturar la fugida,
brandant a l’aire el mocador vermell,
enlaire jugant amb el vent.
De vegades quan marxes,
m’agradaria ser rellotger
i tornar el temps enrere fins fer
el petó primer pigat
de nervis i tremolors.
De vegades quan marxes,
m’agradaria
que et quedessis la resta
de tantes vides viscudes o somiades.
De vegades quan marxes...

http://miradasintimas.blogspot.com/2011/01/la-piel-de-la-serpiente.html

Entelat entre miralls apagats

2011-03-18T20:21:00.000+01:00

Entelat entre miralls apagats
per vels de records,
somnis que s’aturen en reflexos
que mai arriben,
pors que es fan pell
en la vella pell
que el temps omple de plecs,
em deixo anar al vol
d’ocells imaginaris,
companys d’infortuni i desacords,
sota la llum
que es desfà d’estels llunys
quan moren de desamor.
Creuen els mots
camins pel mar insondable
del pensament,
cada cop més fosc,
cada vegada més tenebrós,
seguint en un deliri imperceptible
el camí d’una lluna
que em canta el teu nom.

http://locurasdelpensamiento.blogspot.com/2011/03/desnudez.html

Repiquen els dits

2011-03-18T16:43:00.000+01:00

Repiquen els dits
volant entre el ball
de tecles
de tots dos colors.
Colpeja el peu
un ritme intern
que marquen els sons
del piano,
aquella nit tots dos sols.
Sap que són
els darrers moments
de llibertat,
poc a poc anirà caient
en el pou dels records.
S’ofegarà en licors
cada cop més dolents,
tan sols per poder oblidar.
L’envaeixen anhels
d’altres temps
que són boira
en l’ahir i en la ment.
Tanca els ulls
mentre ensopeguen
les puntes dels dits
entre la rialla
que se’n fot
de galta a galta
dels seus fantasmes passats.
Toca de nou,
la vella cançó.
Ja res li queda,
nu en el silent moment
que hi ha
entre el que s’acaba
i encetar de nou la roda
dels records
en un etern gir de cavallets
que pugen i baixen
entre les ones
de les seves cançons,
sense adonar-se’n
que restes
d’estels l’il•luminen
en la foscor.

http://locurasdelpensamiento.blogspot.com/2011/03/desnudez.html

Cada pas és un cop de mall

2011-03-17T17:17:00.000+01:00

Cada pas és un cop de mall
a aquesta terra malalta
que trenca el silenci dels callats
i dóna veu al poble torturat.
Cada pas esgota el temps
de llevar-se mirant al cel
amb crits als ulls de:
“Ja n’hi ha prou”.
Cada pas esventa cap amunt
la pols del temor
que ens ha anat cobrint el cos
i ens ha fet a tots del mateix color.
Cada pas ens apropa més al mirall
on flaquegen els suports
i cauen les veus debilitades
per l’esforç.
Cada pas és un de nou,
amb nous companys
caminant cap endavant.
Cada pas fa el camí més llarg
i si en caient ens tornem a llevar,
ens apropa a la llibertat.
Cada pas és meu i és teu
si compartim el que tenim,
l’esperança del demà.

http://desdeminoray.blogspot.com/2011/03/ya-es-la-hora.html

Tancat en una capsa

2011-03-16T17:03:00.000+01:00

Tancat en una capsa
de plàstic i vidre,
cerquen els dits respostes
a les teves negatives.
Callada deixes
que explori secrets
i aventures amagades,
mentre la boca calla,
em criden els ulls,
avança.
Busquen els llavis els teus
que reben l’empenta
amb fred i glaç,
em saben sincer i afligit
pel teu estàtic silenci.
Només més tard
en un comiat adormit
em cerquen
i em demanen l’escalfor
que es va esvaint.
Mentre s’adorm l’adéu,
s’enllacen els dits
i poc a poc
mirant-me em dius,
més endavant,
tranquil,
t’arribarà l’escalfor
amagat del meu sol.
I te’n vas,
jo reclòs en el meu tancat
de plàstic i vidre
esperant uns mots
que sols tu saps
quan arribaran.

Cada nit

2011-03-15T14:16:00.000+01:00

Cada nit
quan descansen els ulls,
entra al llit
com un raig
de lluna furtiu,
juga amb el mugró
cercant el camí
directe al cor,
on ha estat tant a prop,
es fa llençol
amb tacte de dits
i reconeix en la foscor
els llavis fins,
en tasta la dolçor,
imagina el cos
amb la imatge tàctil
que li arriba poc a poc,
mentre, com no,
el flaire càlid
l’omple de records.
De mots a cau d’orella
i corbes de desig,
petons de pell de préssec
i petons de cotó fluix,
de llambregades que entren
per les puntes dels dits
i endormisquen
els instants un a un,
a la seva vora, eternitat
amb data de caducitat.
Es deix portar
pel so mig silent
del seu dormir
i s’arrauleix
al seu costat
descobrint
que hi ha noves eternitats
per jugar amb el destí,
callat,
a la vora de l’amor
quiet que de tant en tant,
vola.

Cada nit hi haurà dues llunes

2011-03-13T13:13:00.001+01:00

Cada nit hi haurà dues llunes
per sobre teu,
mirant-te de fit en fit,
vigilant somnis
crus de tristor i soledat.
Brises càlides de juny
et vetllaran fins la matinada
jugant amb cabells
i llençols,
deixant l’escalfor sobre el pit,
allí on amagues el cor.
Sense ser-hi hi sóc,
com l’alè,
que sent en el clatell
quan penses amb mi.
Guarda’m entre petons
de dolor en flor,
no temis regar-los
de tant en tant
amb les amargues llàgrimes
del record,
ni em diguis cap més adéu
que el que no sentis
dins del cor,
jo mentrestant
m’enduré com un regal,
un silent moment,
un de tants
que varem construir plegats.
En nits com ahir
que la lluna és tan gran,
pensa que...
et faig un ullet picat.

http://jaque-a-la-reina.blogspot.com/2011/03/entre-la-vida-y-la-muerte.html

Es van creuar

2011-03-07T16:45:00.005+01:00

Es van creuar
fora de temps a l’estació,
ell acabava de baixar
amb els fardells caiguts a pes
després de tants moments,
dedicats
a estimar amb tota la cura
del seu cor.
Ella seia de nou il•lusionada
amb l’embranzida
d’aquells petons cobats
en aquell tren
que la duia lluny
d’aquell lloc,
amb uns altres ulls
que li deien que era dona
de noves nits,
de nits quasi oblidades,
de balcons mirant al riu
des d’aquell niu
on patir era un altre cognom.
Si com un miratge
s’encreuaren les mirades,
no ho pot dir,
tant sols recorda l’onatge d’or
amb vaixell de corall
bressol de petons
que ja mai es faran.
Passeja pels camins dels horts,
on de petits hagueren pogut
jugar a fer-se grans,
entre canyissars on despullar-se
per banyar-se en un riu comú,
escoltant noms del cos
que junts qui sap si haguessin pogut
repetir mentre s’acaronaven
pell amb pell tan tendrament
com la innocència els deixés avançar .
Tardarà potser a tornar
el tren a creuar
l’estació de parada,
quan ja vells, qui sap si,
gaudiran silents del passeig
cara al riu,
d'aigua tranquil·la,
sota l’ombra eixuta d’un arbre nu
amb catifa de fulles seques
de multicolors sons.

http://unanitdestiu.blogspot.com/2011/02/rinxols-dor.html

Quan la lluna

2011-03-01T23:45:00.000+01:00

Quan la lluna
em convida a moure’m,
quan vens a mi
a rentar pors i destins,
quan en ofrena
em deixes part de tu.
Em quedo quiet i em faig home,
sóc el mar que et vol conèixer,
em pentino d’ones d’escuma blanca
i com un dòcil gat m’entrelligo
a les teves cames
i reposo entre elles el breus instants
que em manquen
fins tornar aigües endins,
jurant per tornar de nou
als teus peus mil vegades si pogués.
Com vells enamorats
que discuteixen
marxo i torno,
torna de nou a marxar
i capbaix retornen
els llavis a besar-te els peus.
Com em dol l’absència,
de tant breus instants,
em deleixo per dir-te versos,
i cada cop amb el bes,
et deix un vers.
Tu amb les galtes pigades
de gotes salades,
em contes com t’agrada el so del mar,
sense entendre les balades enamorades
que et llenço amb cada ball,
no entens la veu del mar,
tot i escoltar-la.
Marxa el sol i amb te’n vas tu
i queda escoltant el meu plany,
la lluna com cada nit puntual al seu bany.

http://xanelaliteraria.blogspot.com/2011/02/tu-fuerza.html

Jo era l’aire

2011-02-28T00:20:00.000+01:00

Jo era l’aire
que jugava
amb les branques
i et saludava.
Jo era el flaire
que et feia recordar
el romer del meu vestit
amb regust
de petó perdut
galta avall
fins arribar
al llavi impacient.
Jo era el so
dels infants cridaners
recordant-te gronxant
el nostre futur
que no va ser.
Jo seia al banc
tapant els mots
que inconscients
varem fer
per sempre present
de tresors amagats
que mai es van acabar
d’esborrar.
Jo vaig escoltar
els crits silents
repetint el meu nom
des de dins
del cor ferit
però no oblidat.
Et semblarà mentida,
si, també a tu,
aquell dia
et premien ferms
uns braços d’aire,
encara fràgil
com llavors em volies.
No li diguis a ningú,
jo hi sóc cada dia.

http://elblogdelauracaro.blogspot.com/2011/02/recuerdos.html

Desgrana el temps

2011-02-28T00:01:00.000+01:00

Desgrana el temps
la paret de pedres velles
i argamassa de ribets blancs
com els cabells
que hauríem d’haver tingut
si la negra s’hagués compadit,
desgrana com he dit
el mur del camí
de l’hort on infants
anàvem a jugar,
a descobrir tresors de pirates
enterrats en mig
de melons gegants
i síndries enormes
com el món.
S’ha apagat el ressò
d’aquella veu
que m’incitava
a transgredir els somnis
d’aquells anys tendres
trencant en bocins
les canyes i les pors
i esclatar entre aquelles selves
de verds viu
de tomateres i bajoqueres,
rialles que ja mai han tornar
a néixer en mi.
Va marxar aquells temps
pintat de terra i fang,
mossegant aubergins i massanes,
buscant caragols
que poc a poc deixaven
enrere el temps feliç
que varem compartir.
Pinten ja blancs els cabells
i fan joc amb la juntura
de les velles pedres
que el temps desgrana,
amb el gust àcid
de la magrana
en aquesta tardor
que corba pensaments i records,
records i versos,
versos i enyorances,
i grava en cada pedra
el ressò record de cada so
que ens vares regalar...

http://titeperalta.blogspot.com/2011/01/homenaje-mi-hermano.html

No sóc l’ona brava

2011-02-27T23:38:00.001+01:00

No sóc l’ona brava
que lluita cos a cos
amb la roca emergent,
sóc tant sols l’aigua cansada
que amb safata d’escuma
et deixa els petons
de la mar salada
en els forats plens
d’altres gotes
mentre et netegen
de sorra la base forta
que s’enclava
en la platja endormiscada,
mentre, raigs de lluna blanca
et canten de matinada
versos amb so
de música suau d’onada
ballant amb cadència inacabada.
I mentrestant,
espero il•lusionat la resposta
a tants viatges
que tu roca ignota
em cobreixes amb ombra
de silent solitud.

http://arateva.blogspot.com/2011/02/cuando-soy-mar-quiero-ser-roca-y-tu.html

Duc penjat del coll

2011-02-21T00:54:00.000+01:00

Duc penjat del coll
un pot fosc
ple de llavors
que el vent i la mar
m’han dut vora la llar.
Cada mot
que alci el vol
fins terra estranya
fos d’olivera bagot
i no es trobi sol
en estrenar entranya,
per florir tot l’any
amb renovat afany
defugint la soledat,
milions de nous mots
lluint en tots els brots
la paraula llibertat.

http://personatgesitinerants.blogspot.com/2011/02/brots.html

El meu camí ets tu

2011-02-20T19:23:00.000+01:00

El meu camí ets tu
amb les teves corbes
i les teves costes,
les teves ombres
i les solanes
que cauen a plom.
Els amagatalls
entre els arbres
a la fresca del ramatge,
on descobrírem l’encant
dels amagatalls tabús
de la nostra innocència.
Esperant a sobre del cingle,
espadat de roques silents
que a la posta de sol,
baixés lentament la llum
dels teus ulls
vers el punt de l’horitzó
on creixia l’ombra
de l’esperança
i es refermava
la foscor del dubte.
Amania aquell temps perdut
amb el batec
d’un cor enamorat
sabent sens dubte
que em deies la veritat,
més com sempre tement
el fat advers
que sempre ens acompanya.
Buidaràs el món
de lletres sabent
que elles són
el meu aliment,
i em deixaràs exànime
de veu i de jorns
fins que cercat
pels teus petons
recobri la vida
ferida
que fins aleshores
m’havia mancat.

http://jaque-a-la-reina.blogspot.com/2011/02/e-sperare-darrere-el-temps-el-llum.html

Vull deixar sobre el llenç

2011-02-13T20:35:00.000+01:00

Vull deixar sobre el llenç
de la teva pell
pintant amb el teus dels dits
els colors que m’has ofert:
El verd
per aquells somnis tardans
quan la lluna ve a veurem.
El groc
per les carícies
a mig mati sota l’ull vigilant
del sol ben amanit.
El roig
per a jocs de paraules
clares i rases
on la llengua
és tant sols nostra.
El blau
per als instants
de repòs
jugant entre cotons
per sobre les catifes
dels nostres cossos.
El negre
per fer-nos foscor
l’un dins de l’altre,
fonent-se entre la resta
de colors i fer-ne un ventall
que refresqui les hores tardanes
de silencis i versos acaronats.

Són els meus dits
aprenents de pintor
que juguen insaciables
a aprendre combinar
els colors pintant eternament
el meu amor en un mateix retrat,
retrat d’un sentiment
absent per la teva part.

http://arateva.blogspot.com/2011/01/mi-piel-es-un-lienzo-en-espera.html

Plego de nou la saba

2011-02-12T12:02:00.000+01:00

Plego de nou la saba
que se t’escapa
i fa de mi nova vida,
clou la nit efímera
de la solitud
quan veig el primer raig
de llum sortint del teus ulls
i em se de nou
entre els mortals,
favorit de la deessa.
Vetllo les armes
de les paraules
dins el si del meu cos
per lloar amb mots
la seva ombra i enaltir
que sóc jo el seu cavaller
amb la delicadesa dels versos
que em fan viure per ella,
esperant el nèctar dels seus ulls,
la dolçor dels llavis,
l’escalfor del tacte,
tement la fredor del silenci.
Postrat de genolls,
vetllant les meves armes
de paper i tinta,
davant l’altar del seu cos,
finat el temps de l’espera,
ja només queda l’esperança
de la recompensa.

http://desdeminoray.blogspot.com/2011/02/vuelvo-ser-el-que-soy.html

I jo em plego als teus

2011-02-11T14:44:00.001+01:00

I jo em plego als teus,
allí on vaig encetar
a endevinar la vida,
on mestra m’ensenyares
el gust dels teus llavis,
no gaire lluny
d’on els braus endevinaven
el minut de glòria
abans de la mort,
com jo jugant
a amant inexpert
corria cap el drap verd
dels teus ulls,
per morir una mica més avall
al tacte suau,
al gust fresc de la teva pell,
com la flor
que duc enganxada
ben a prop del cor.

http://logosjuris.blogspot.com/2011/02/eres.html

La mirada freda del mirall

2011-02-11T08:03:00.000+01:00

La mirada freda del mirall
em retorna la soledat grisa
de cada dia,
el marciment d’una pell
que sense viure
ha vist passar la vida
deixant crostats uns colors
a bocins descolorits,
a bocins absents,
plegant-se a un destí
que a onades
ve trist i desvalgut
entaforant en cada arruga
com una llavor esperançadora
una il•lusió no acomplerta,
un adéu cada vegada més real,
un petó cada cop més record,
una carícia ja només passat.
Una mirada
que retorna al món real del no rés,
a la flassada freda
deixada de qualsevol manera
damunt un llit refugi temporal
de somnis d’infant
en cos de vell xaruc i rondinaire.
Em retorna l’espill
el jo que no vull,
el jo que sóc,
el jo que sempre...

http://locurasdelpensamiento.blogspot.com/2011/02/regreso.html

Deixat en el voral

2011-02-10T10:55:00.001+01:00

Deixat en el voral
d’una vida
que em semblava meva,
rebo amb onades
de freda mort
la constància
de la meva debilitat,
del deixar anar-se’n
amb la consciència
fosa del vestit de dolor
que m’oprimeix el cor
en les darreres palpitacions
cada cap més lentes
cada cop més separades entre si.
Me n’adono
que la nit
s’apropa caminant
de la mà
amb aquest dolor palpitant
que m’apareix
a glopades
mentre es clouen els ulls
en un intent
de fer-ho desaparèixer
tot a la vora,
de fer d’aquesta mort imminent
un dolç somni.
Escolto, si més no,
sento els crits de la gent
que no em deixa dormir,
que no entén la nuesa
que m’envolta,
la llibertat del que no es pot fer,
la costa avall
per on redolen els darrers instants
i els sempre presents records.
Deixat al voral
d’una vida
que em semblava meva,
me n’adono
que em retorna nova
la sang calenta,
la vida s’enceta de nou
a tall d’univers desconegut,
i llavors reconec de nou
el regust dels teus llavis
amanits amb el gust salobre
de les llàgrimes
que pinten camins
en la teva faç
i s’ajunten com no,
amb el pols passat
d’aquell jo mort abans.

http://desdeminoray.blogspot.com/2011/02/ahora-que-ya-he-muerto.html

S’amaga febrer

2011-02-09T13:14:00.001+01:00

S’amaga febrer
sota llençol de boira
i matinada de gebra,
cansat camina
els pocs dies
de que disposa,
tan vell com jo,
tant jove com el traït cor.
M’apropa al març ferit
de records
amb embolcall de dolor,
del fill que et va partir,
caigut,
tocat de mort.
S’acaba l’any,
ja és a l’abast
el funest aniversari
caigut com un santcrist
en el darrer pas
del seu calvari,
pentina encara el seu somrís
les darreres pinzellades
i retorna amb encís
aquelles estones llargues
de temps compartit.
S’apropa un març
que ens va ferir,
deixant un núvol de perquès
que encara avui
no hem comprés.
Reneix un març
amb flors d’ametller
esclatant en la seva terra,
fruit que els lacrimals
en silenci van regar.
Encara en retrona
el crit de pare a la fosca sala
d’un tanatori a punt d’esclatar,
prement-me fort la mà...
perquè? Entre sanglots serens
i ulls ressecs.
Encara avui, amic Anton,
no t’he pogut contestar.

Em deixes amiga

2011-02-06T17:11:00.000+01:00

Em deixes amiga
imatges de boira
on neixen somriures
amb vestits de somnis.
Closos els ulls
sento el so d’un brisa
que anhela ser tramuntana
i el tacte em pinta
escorça trencada
surant en la boirina
la pell de l’alzina
que de gran serà
alzina surera.
I a mi,
em deixes amiga
mirant com seus
en els núvols
dansant pel cel,
enamorada
d’una terra la teva,
que sedueix els viatgers,
prenyats de sentiments,
jo amiga
et veig des de terra
com l’àngel que ets.

http://ambullsdesargantana.blogspot.com/2011/01/com-un-angel.html

Et veig trista

2011-02-05T00:32:00.000+01:00

Et veig trista
i et se trist el cor
mentre ignot
no descobreix
la llar del desigs,
allí on l’escalfor
és flama
i la flama passió.
Et creus erma
i veus estèril
el temps de la cerca,
l’instant abans
de l’oblit,
el pas aletargat
vers uns sentits
embotats,
nuls per insistir
i si més no,
hi són
treballant
en el retorn dels mots,
dels sons,
de la llum,
d’aquella pell flonja
que endevines
destriant els records
que la mantenen viva,
i tu encara la creus morta,
com la terra erma
del teu passat,
com els camps salobres
d’un altre cid desterrat
de la terra
dels seus sentiments.

http://locurasdelpensamiento.blogspot.com/2011/02/yermos.html

De l’eixut esquelet

2011-01-27T00:49:00.000+01:00

De l’eixut esquelet,
feixuc muntatge
per sobre l’escorça seca,
estirant els branquillons
com inerts dits morts,
enlairats de cara al cel
com una mà morta
esperant que la vida
que duu amagada brolli
com grans en cadascuna
de les estàtiques articulacions
i tot i així se que amb cada brot,
amb cada flor,
amb cada fulla
el meu solitari ametller
m’oferirà un bri d’esperança,
pintada de vegades
amb pinzellades de boira,
blanquinosa,
farcida de llum,
encetant d’antuvi
una primavera
esclatant d’il•lusió.

http://desdeminoray.blogspot.com/2011/01/buscando-entre-las-ascuas.html

Em vaig fent ombra

2011-01-25T19:00:00.000+01:00

Em vaig fent ombra
en la tarda que fosqueja
envoltat d’una boira freda
que em bateja,
i marxo més enllà
dels pensaments
que em duen fugint
d’aquell ahir
que deixo enrere
sota l’ample
d’unes espatlles cansades
ja d’un passat cosit als peus
com una mitja capgirada,
com un Peter Pan gens agosarat,
cercant el país de Mai Més
per perdre’m entre els seus racons
tants cops somiats.
Cercant aquells paisatges pintats
amb ulls d’infant
sense malícia
ni sense prejudicis
que m’han malmès.
Caminar pas a pas
fins un futur descolorit
que mai serà meu,
per carrerons que foren paradís
en algun altre malson
i plorar en cantonades
plenes d’ànimes
que ploren amb mi sense cap esme,
sense recordar
que fórem en qualsevol altre abans.

http://locurasdelpensamiento.blogspot.com/2011/01/huyo.html

Amb estels infantats

2011-01-24T17:03:00.000+01:00

Amb estels infantats
surant al pou del got,
escoltant els mots pausats
amb tel de rauxa continguda.
Llums de barra de bar
que desdibuixen somriures
de vells confrares
que parlen
amb hàbits de lletraferits
i místiques enyorances
de versos passats
i batalles d’enginy
en les matinades
de cels oberts
i cors tancats,
de llàgrimes fàcils
i poemes prenyats
de part difícil.
Envoltats del màgic polsim
de les fades i muses
sense adonar-nos
que tan sols era el fum
contingut de l’habitacle.
Allí envoltats de somnis,
vells poetes marcíem el temps,
mentre el temps
ens anava eixugant
al lent pas de cada segons
d’una eterna nit d’estiu.

http://unanitdestiu.blogspot.com/2010/08/vaig-neixer-de-nit.html#comment-form

Com un cortinatge

2011-01-22T19:15:00.000+01:00

Com un cortinatge
fet de teranyines,
com una boira emergent
del riu a primera hora,
torna a la memòria
l’enyor d’aquella primavera
on els rajos matiners
d’un sol curiós
jugaven entre les blanques flors
dels agosarats ametllers del jardí.
Enrere havien quedat
les cantates dels grills
i aviat s’encetarien
les caderneres i verderols
en els seus cants,
mentre,
les orenetes ballaven vertiginoses
en els seus girs
cercant aliment i fang,
jugat tot amb la cadència
que ara retorna.
Jo també vaig somiar
sota una mar blava,
amb illes de cotó
esperant que flocs
de blanques flors
pintessin d’estels
els teus cabells.
Nua m’ha tornat
la memòria aquella imatge,
d’aquell ahir,
ara tant llunyà.
De tant en tant,
penso sense angoixa
on va anar aquell instant
que em va deixar
tant a la vora
de compartir la blanca mar
dels ametllers en flor

http://desdeminoray.blogspot.com/2011/01/atardecer-entre-almendros.html

Segur que cada pas

2011-01-21T21:21:00.000+01:00

Segur que cada pas
és un clau que et forada,
i cada escala
un silenci
que et trenca l’ànima.
Segur que a cada batec
el cor t’ofega.
Com un carrer solitari
et serà el calvari
tan lluny del guerrer
que eres abans
guanyat pel drac més covard,
esquerdat també el cor
ara ets tu a qui li sagna
i fa néixer la vermella flor.
Buit potser d’esperança
tancaràs qui sap si la porta
a aquell passat
que t’ha ferir,
deixant, no ho se,
la clau al pany de la porta.

http://unanitdestiu.blogspot.com/2011/01/pujant-per-la-costa-del-calvari.html

Pinta de glaç

2011-01-20T08:08:00.000+01:00

Pinta de glaç
l’hivern els retrats
dels qui no hi són
amb mantell de boira
i catifa de rosada gebrada.
Vesteix el cos dels records
un calfred tallat
a mida d’enyoraments
i cantonades abillades
de tristor amb textura
de colors freds.
On resten
les darreres carícies
fent de mantell
d’un cor adolorit?
On volaren els darrers sons
llaurats acuradament
sobre el blanc salvatge
del darrer llit
on florien vermelles flors
a cada petó
sobre la mútua pell?
És desfà aquell passat
com la neu floc a floc
amb la mirada tèbia
del sol de l’oblit
que avança lentament
pels camins desconeguts
del meu cervell,
morint alhora
tu amb mi
i el passat tot sol.

http://mayusta.blogspot.com/2010/12/mi-diciembre.html

S’allisa al terra el cansat cos

2011-01-19T14:41:00.002+01:00

S’allisa al terra el cansat cos,
cercant en els seus caus,
els teus mots,
com furibundes fures
les tímides preguntes
que mai em vares fer.
S’esplaia l’ànima
al ressò silent
dels sons dels vents,
jugant per entre els caus buits
que mai vindran a florir
a cau d’orella.
A la fi el cos erm,
pols en ell mateix,
desapareixerà pel ball furiós
dels deus de l’oblit.

http://locurasdelpensamiento.blogspot.com/2011/01/en-la-cima.html

Del blanc del gebre es pinta el dia

2010-12-19T17:20:00.001+01:00

Del blanc del gebre es pinta el dia,
de vidre se’n tornen les branques de vida,
em fereixen la pell
fiblades d’agulles
sentint-me tan vell,
caient com les fulles.
S’apropa l’hivern
tot xop a l’albada
s’apropa l’instant
tot ell tan etern,
on ta mirada
m’enceta un cant.
Visquem el moment amb fent-ne un tast,
somiem la felicitat,
que n’és a l’abast,
tot tenint-ne cura de la teva amistat.

En l’olivera

2010-11-14T20:25:00.000+01:00

En l’olivera
illa dins un mar de blat
acarona el cap
de la jove amant,
bruna, parenta del sol
amb filera d’argent
en la rialla
i dos bocins de cel
en la mirada.
Es coneixen
de trobades
en l’era isolada,
en l’hora
que el sol dorm
amb febrada
la corrua de gent
assolellada.
Són incipient
els petons i les carícies,
aprenentatges
de bona fitada,
repassa de nou
el darrer petó
sota l’olivera oblidada
mentre juguen els dits
a trobar fites noves
i apamar
les ja estudiades.
Cau el sol
i el so repetit de grills
deixa anar el silenci
company fins aleshores,
dibuixen en separar-se
el llavis del darrer bes
un somriure,
s’espolsen els trossos
d’herba seca
i enceten camins
de lluna al vespre
separen els dits,
mentre l’olivera espera
una altra tarda encesa.

http://rebaixes.blogspot.com/2010/11/rellisca-suaumentg-la-ma-foto-google.html

La tardor em porta fulles al vol

2010-11-14T20:16:00.000+01:00

La tardor em porta fulles al vol
i jo pobre de mi
li duc un rierol
que les porti al mar.
I cauen com una nova
armada invencible,
vaixells de mil colors,
com una pluja imaginada
per petits infants.
Foradades,
corbades,
verdes,
seques,
a mig podrir,
totes volen,
totes volen partir.
Algú els hi ha dit,
que a la fi,
quan l’aigua
es torna amb gust de sal,
quan la veuen ballar
en dansa d’ones,
quan la mar vol tornar,
veuran els meus ulls
a qui tant vaig estimar.

http://conunpieenelagua.blogspot.com/2010/10/otono.html

He amagat sota un mur de pedra

2010-11-14T20:02:00.001+01:00

He amagat sota un mur de pedra
amb pessics de sorra
que el vent desfà,
les darreres paraules
abans d’encetar
el camí del desert,
del desert de l’oblit...
Duré mentre
es mantingui el record,
el ressò dels mots
que ahir vaig escoltar
al Cafè dels Poetes
amb la seva veu de vellut,
càlida, espaiada,
que em portà per uns instants
a dansar de memòria,
els seus versos
amb música de bolero.
Vindran a buscar-me
els petits grans
del immens desert
per soterrar-me
en un adéu etern,
en un silenci plàcid
a l’abric de l’embolcall
dels penúltims papers
escrits pensant en ella,
abans de fondrem
en la foscor daurada
d’una posta de sol
al desert del meu oblit.

http://retallsmaribel.blogspot.com/2010/11/st.html

Amb el vertigen del temps aturat

2010-11-13T18:44:00.000+01:00

Amb el vertigen del temps aturat,
dels llavis a punt del bes,
del tou del dit a toc de pell,
del negre dels teus ulls
dins del meu cor...
Amb el vertigen de l’instant
que s’escapa cap a la felicitat
i la nuesa que l’acompanya.
Amb el vertigen de restar
una eternitat al teu costat.

http://huyana9.blogspot.com/2010/05/quan-la-pell.html

Com un esperit

2010-11-13T18:33:00.000+01:00

Com un esperit
en aquestes tardes nit
on la boira pinta
d’un blanc gris
els carrers de la ciutat,
pujaré a la part alta i vella
on amagat entre silencis
hi ha el Cafè dels Poetes.
I, si tu el cerques per les lletres,
jo en el meu afany
ho faig pels sons
que les fan vives
en l’absència,
allí, on amb la música
d’un atrotinat piano
amb crivelles de vida
feta fusta amb vernís,
on la paraula no té el pes
que veus en el paper,
allí on vola al cor
quan surt del teu
onejant sentiments
des de la boca.
Dins,
en qualsevol
dels quatre racons,
potser en el més fosc,
anònim entre els seguidors,
esperaré dels teus mots
el bàlsam
que em curi les ferides
obertes del cor adolorit.
Tremolant
repetiré els versos apresos
de memòria
tantes vegades escoltats
dels teus llavis
mentre cauen gola endins
els glops calents
del darrer cafè de la nit.

http://huyana9.blogspot.com/2010/08/el-cafe-dels-poetes.html

Em coneixes sol

2010-11-12T17:34:00.000+01:00

Em coneixes sol,
en la soledat d’estimar-te,
embolcallat en el silenci
de la música
sonant dins del cap,
de vegades bevent
un xic de més.
Em sap estimant-te de lluny
sense molestar-te
amb petons ni carícies
que no vols de mi,
repetint els sons
que són dins
i que mai podré repetir.
Em saps oblidat
dels teus mots,
escoltant les teves cançons,
sempre tant lluny,
tant lluny,
que sóc aquí,
escoltant les cançons
que un dia, em vas dir.

Em queda el record

2010-11-10T14:15:00.000+01:00

Em queda el record
de la seva veu,
i guardo com un tresor
quatre mots
amagats al cor.
El seu cos es boira
en la matinada
d’un nou hivern
que es desfà
amb el sol del migdia.
Mentrestant el temps
passa fred
a la vora d’un riu
que vol ser blau
com el cel
i emmirallar els núvols
que jugant
van sortint i entrant.
No tinc res
pel que vaig lluitar,
res em queda
del nostre passat
tan sols quatre
mots amagats.

http://desdeminoray.blogspot.com/2010/11/en-el-caliz-de-tu-amanecer.html

Amb el pinzell de la tristor

2010-11-09T19:12:00.000+01:00

Amb el pinzell de la tristor
pinto de gris els teus ulls
quan són lluny.
Amb el pinzell de la tristor
deixo caure al terra
les flors marcides
amb pell de petons.
Amb el pinzell de la tristor
vaig dibuixant el contorn
dels bancs del parc
on descansaven
els nostres cors.
Amb el pinzell de la tristor
signo la carta
que potser mai llegiran
altres ulls que els meus.

http://logosjuris.blogspot.com/2010/10/capaz-en-la-sombra.html

Trencat pel teu silenci

2010-11-09T18:52:00.000+01:00

Trencat pel teu silenci
com una mar nua de sorra,
envoltat de por
a la vora del penya-segat,
carregat d’espatlles
amb murs de pedra,
ferit per les afilades arestes
on sagna primer la carn
i s’escapen després les ànimes
amb el darrer baf
de la vida que s’esmuny.
Duré blanques vestimentes
amerades de rosada
com mortalles enganxades
com una darrera pell
mirant des de dalt,
tot allò que se’n va,
tot allò que és perd.

http://locurasdelpensamiento.blogspot.com/2010/10/verticalidad.html

Escolto la seva veu de vellut

2010-11-09T13:59:00.002+01:00

Escolto la seva veu de vellut
i encara que sense entendre-la
se m’apareix amb la teva faç
descansant
a la meva espatlla
mentre ballem
aplegats lentament
al so de la cançó.
Entenc el to
i trobo la cadència del cos
entre les mans
mentre sona la música,
em pregunto en la penombra
del temps perdut
perquè hem deixat passar
cadascuna de les oportunitats
pinçant com cireretes
aquells petons
d’amagatotis sota escales de museus,
en portalades entreobertes,
mig a contracor dels teus silencis
que em deixaven fer.
Tanco els ulls
mentre s’acaba la cançó
que m’has fet escoltar,
per a pensar amb tu.

Estel a les teves mans

2010-11-08T15:37:00.000+01:00

Estel a les teves mans,
volo on em duen
les ones del teu alè,
esperant la carícia de la pell
que noto tant lluny,
quan en la nit no t’acarono
d’esquena a la lluna,
que també vol mirant-te.
Tanca els ulls i somia
que jo a la vora
en tindré bona cura
i espantaré els dimonis
que et vulguin atemorir.
Allarga la mà fins a mi
que jo vull estar amb tu,
mentre deixes
el pes de l’angoixa
que se’n vagi del teu llit.