dissabte, 28 de gener de 2017

Cantes al fons



Cantes al fons
del petit escenari
d'un vell bar,
el fum es omnipresent
i la llum sembla apagar-se
poc a poc,
ressona el cant
amb la veu rogallosa
que els anys
i l'alcohol han anat adobant.
El vestit negre
amb un tall fins el maluc,
ressalta la figura fina,
però tothom escolta la veu
que conta la història
d'un amor com el nostre.
Vora la mà,
un got mig buit,
espera el següent glop
entre cada una
de les estrofes
d'aquella vella cançó.
La vida passa
com els bells versos cantats.
De nou demà tornaré
a escoltar les cançons
que pesadament
surten de la boca
i del cor
repassant un altre cop
la nostra historia
d'amor absent.


divendres, 27 de gener de 2017

Deixarà enrere




Deixarà enrere
amics i fets eterns
que amb el mot viuran

http://desdeminoray.blogspot.com.es/2017/01/haiku-para-rafael-perez-cuadrado.html

dijous, 26 de gener de 2017

Pel carrer La Pena

Pel carrer La Pena,
sobre el voral del riu,
cau la nit
entre els sons propis
del jorn finit.
La rosa clau
del crani de pedra,
amaga el secret
d’una vida incerta
i una mort amarga.
Repujada sobre la pedra
d’una porta anònima
descansa l’oblit
de la feta amagada.
Mots de guerra,
d’amors coberts
i de revenja,
fan els versos
d’aquell poema
de la llinda erosionada
pel temps i els records

dimecres, 25 de gener de 2017

Ara és l’hora de ser impertinent



Ara és l’hora de ser impertinent,
de posar-te de cara al vent,
ja vindrà després el temps
de fer-ho tot lo més prudent.
Cridar fort i clar
el que vols.
La vida et ve de cara
i has après fins ara
camins que tenies al davant,
ho feies tot rient i cantant,
però ha arribat l’instant
d’anar volant cap davant.
Trepitjar fort el camí
que hagis triat.
Ara és l'hora de ser impertinent,
mirar de fit a fit
la vida i arrossegar
l'aposta.
Tot a guanyar!
I que el temps digui la seva.

dimarts, 24 de gener de 2017

Juga el vell poeta



Juga el vell poeta
amb son versos,
amb la minsa companyia
d'un cul de cafè gelat,
com l'ànima
que li dóna vida.
El soroll del local,
antic,
on els versos han dansat
des que les plomes imperials
desfeien malifetes
de comediants
vers el poder reial,
es a la fi,
el retruc del baixos
en la melodia final.
La seva vida s'amaga
entre papers i desencisos,
però altiu
des de la pobresa
veu passar
la vida ferint i matant.
Amb la força d'un orgull
que no es pot permetre,
escriu en poemes
el que voldria
cridar a la cara de la gent.
Vergonya!!
Però les forces minses
de mal menjar
per aparentar
una existència
que només ell viu,
el deixa mancat,
però furtiu du a terme,
les literàries accions
que el cos no li permet.
Amb la ironia del nom,
Martín Marco,
poeta com l'usuari de "La lecheria"
imaginari com el singular cavaller,
vagant per les estepes castellanes,
també lluita amb gegants,
que guarda dins,
molt dins, tant fons
com el cul de la tassa de cafè,
que mai s'acaba,
abans que la nit
el cridi a raser.
Dóna el canvi
al noiet del carrer,
es recolza el cos
en un bastó senyorial,
a cops li sembla una llança,
de vegades una espasa,
i pensa quantes coses tallaria.
S'atura, increpa uns vailets,
que ataquet el noiet del carrer.
Deixeu-lo anar, bergants!
Enlaira el bastó i cau
per la energia que no té,
indefens rep cops
de peu i punys,
pedrades,
encoratjats per la feblesa
del vell rival,
tenyeixen de vermell
les rajoles
d'una vorera
incapaç de res més
que rebre el cos trencat
d'un poeta en clam.
Fugiu, bergants,
o us caurà
la colera dels deus
en la infame pell
que cobreix
els vostres maleïts cossos!
Clou la veu les darreres paraules,
cau en un pou més fons
que el cul de la tassa de cafè.
Dorm o mort,
qui ho sap,
però entre els llavis
neix com una flor
en mig de la neu
un lleu somriure,
un capoll,
ha complert el seu fi,
ha lluitat contra els molins reals
que ventaven com gegants.
Ha pagat un preu
encara no comptabilitzat,
per fi els seus versos,
lletres llançades a l'aire,
s'han fet realitat.