dilluns, 31 d’octubre de 2016

Has vingut a mi sense saber-ho



Has vingut a mi sense saber-ho,
has obert els ulls
fermament agafada
al pit lluent,
xuclant un aliment calent.
en acabar després
del rot alliberador,
m'has vist bocabadat
i has somrís.
Una glopada,
 una neteja,
jugar amb els dits cargolats,
t'he agafat.
Assegut al sofà,
gronxo lleument el cos
en un dolç vaivé,
com ones bressolant
 la platja en sa horabaixa.
Mentre,
la mare a la vora
amb veu molt dolça,
et canta,
la cançó que t'encanta
 per deixar
caure les parpelles
i tancar les finestres
del verd mar
que s'endormisquen.
La felicitat.
Sentir el ritme
del so del seu respirar,
pujant i baixant,
com en un suau vals
fent parella
del meu moviment vital.
Càlida.
Quieta.
Dormida.
Neta.
Dormint la mare i la nena.
 http://zel-aramateix.blogspot.com.es/2016/08/suau.html

En el fossar



En el fossar
dels grans oblits,
encara hi queden
petites roselles,
que amb els seu
acolorit vermell
taquen de sang
la memòria grisa
de qui ens fa esperar.
D'un clam
somort i escampat
la veu d'un poble
s'apropa
amb pas lent i ferm.
no cal córrer,
però no ens podem aturar.
Si de la magrana oberta
cau el gra madur,
amb el temps futur
serà el magraner
pal de noves senyeres
i nous fruits
en sortiran
de les seves branques florides
que després en seran granades.
El poble,
llavor petita,
arrela a la terra,
germina
i ens fa grans.
Enlaira
de ses frondoses branques
un nou crit de llibertat,
i voleia l'ocell
amb son cant encetat.
http://zel-aramateix.blogspot.com.es/2016/09/cordo-tallat.html

dimecres, 26 d’octubre de 2016

Sona la música dansant



Sona la música dansant
pels quatre racons,
i s'engrandeix
l'ànima del poeta
del so
en sa soledat atordidora.
Qui li encomana la vida
amb son mirar dolç,
deixa temps enllà
d'oferir-li la vida
i amb la veu delicada
de l'arpa,
recorda,
els mots de la bella
que ara li parla
amb la foscor
de l'absència.
Quin bell somni,
si en sa certa realitat
no fos a l'inversa,
i la música dansant,
no fos música erma,
que l'oblit de l'amor
ha mort, el so de la festa.

Omple la pols



Omple la pols
amb sa vestimenta
de colors morts,
la pell blanca
dels records,
i on abans s'omplia
de sons,
és ara el mut silenci
qui li canta els sons
de les cordes, llargues, immòbils.

Mira l'instrument
i veu ombres,
el torna a mirar
i plora,
mentre els dits
entre espasmes
dansen mil·límetres
en l'aire
i semblen que sonen
els ofegats sons
del records que no sonen.

No és l'arpa
qui dorm,
ni el geni
que no toca,
és la flonja memòria,
que no recorda...  

dimarts, 25 d’octubre de 2016

Em dius, silent



Em dius, silent,
amb ta mirada
fixa,
no se qui ets.
T'acarona
una mà
que no saps
reconèixer.
Ni el so
de la veu,
et duu a petons
vells.
Els instants quiets
no et porten
en lloc
i veus sense veure.
I aquella pell
tant teva,
tant coneguda,
ara vella,
no és ella.
Em dius, silent,
amb ta mirada
fixa,
no se qui ets.