dimecres, 18 de maig de 2016

Granat ja està el maig,





Granat ja està el maig,
ombrejant la tarda,
i fita des del finestral
obert a ponent,
esperant la fugida lenta
d'un sol gairebé absent.
Cauran persianes,
es tancarà
el darrer finestró
i t'esperarà.
Entraràs qui sap si...
furtiva d'un amor
que la lliga,
per trobar-te
amb un que et fa lliure.
La nit es vestirà
amb llençols de setí,
i cobrellit de cotó,
ni tant sols la lluna
et veurà estimar.
Cauran com fulles seques
les peces de roba,
i escampades
com pètals de colors
faran camí vers
el instant íntim.
Nua en ta maduresa,
càlida en els petons,
tranquil·la en les carícies.
Descobriràs
de nou el valor
del temps engabiat.
I oferiràs,
com sempre ho fas.
T'oferiràs
i ell ho veurà.
Retornarà
vers el teu cos bell,
tot allò que has ofert,
i la nit es farà silent,
i l'aire serà pell
i el cos serà calor
i el moviment goig.
Les hores es faran minuts
i podràs restar amb ell,
la nit promesa,
el plaer cobert,
l'un dins l'altre
com ànimes siameses,
com els dits
que no paren de ballar,
com els llavis
que cerquen
infinits camins i racons.
El cor vell
que no es cansa d'esperar,
les mans que tremolen,
els dits
que escriuen t'estimo
en la vall
de l'esquena reposant.
Amor,
un mot
que s'escriu un cop a l'any
amb ploma de pell i carn
en el teu cos tibat,

La lluna se'n vol anar a dormir




La lluna se'n vol anar a dormir,
i els núvols de cotó
li fan el llit,
mentre els estels
s'apaguen un a un.
La matinada
s'encén amb llums d'absències.
Fa uns instants
que te n'has anat,
el llit està calent encara
i els meus dits
tenen el remor
del record d'un tacte càlid
que no vol marxar
i deixar-me sol.
Com si la paret
fos translúcida,
miro més enllà
on la nit t'ha fos.
Inert el cos,
no sap que fer.
Altre cop te n'has anat,
furgant ferides velles
que ja mai es curaran.
No cal reptar ment endins
per recordar l'escalfor
amb que m'has rebut,
bes a bes,
cada part
del teu cos
he reconegut,
endinsant-nos
fins al fons,
d'un amor,
el nostre,
perdut
entre ombres
que es repeteixen
com els glops
d'aquell aiguardent,
que cau gola avall
en la foscor
i la soledat
que mitiguen
els versos que t'escric,
rabiüt com un amant
 abandonat
en encetar-se el jorn
del comiat.
Vull tornar a gaudir
dels teus braços
envoltant-me
joiosa
i amb ganes
d'estar amb mi.


dimecres, 11 de maig de 2016

Reposa el cos







Reposa el cos
són pes en la paret
i cobrint-se de la fredor
que la pedra guarda,
de la nit anterior.
Voleia la melena
al ball de la brisa fresca,
i espera somrient
del sol una escalfor,
matinera,
que temperi
la fredor resistent.
No se dir-te
si ho esperava,
o si em temia l’absència,
si el somriure
era amarg com la rosada,
o el garbí
em portava la flaire
d’una tarda recordada.
Tu escrius i jo llegeixo,
i enfilo
el rosari de les paraules,
mentre penso,
i després pinto uns mots
que volen ser versos.
I no em saps enamorat,
i em reconeixes
pels quatre sons
que et faig
quan t’he saludat.
I esperes ignorant,
qui t’escriu
les dolces rondalles,
t’entretens
comptant margarides,
orenetes,
fulles volant
o flocs de color blanc.
O l’ignorant sóc jo
i tu saps que tinc por
de dir-te:
T’estic estimant!




dimarts, 10 de maig de 2016

Visc en terra de boira




Visc en terra de boira
i dins la lletada pantalla,
deix la vida a cada instant.
En la boira
m’he fet home
i en ella
m’he anat desgastant.
Sóc de viure el que veig
i veig de ben a prop,
que la boira ens envolta
i mai vol marxar.
Visc en terra de boira,
freda,
gebradora
i que et deix calat,
però mai ha pogut
que et deixi d’adorar.
Els petons de gebre,
les carícies de glaç,
però les mirades tendres,
amb escalfor per amar.
Visc en terra de boira,
però tenim el cor...
per estimar!
 http://personatgesitinerants.blogspot.com.es/2016/05/com-la-boira.html