dilluns, 29 de febrer de 2016

Quan la nit cau





Quan la nit cau,
fresca,
nova,
fosca,
silent i solitària,
m'embolcallo
en la vella manta
de pensar,
de vegades,
la vella mandra
de pensar.
Miro aquell retrat
ja rossegat
per les vegades
que he acaronat
els cantons onejants
d'aquell cartró
que et guarda
viva al cor
i inert a la vista.
I, mirant-te als ulls,
rellegeixo
de nou els vells poemes
que mai vaig escriure
i que encara guardo
verges dins meu.
Només amics,
vam quedar
en pujar
al tren de la llunyania,
al tren de la soledat.
Però,
jo,
incapaç d'oblidar,
vaig cuinar
des del meu petit racó,
receptes d'amor,
on cada nit
m'oferia un tats,
un insignificant tast,
per conservar la vida
que em fugia,
veloç rere el tren,
on jo només...
era un amic.
http://eclipses-pichy.blogspot.com.es/2016/02/te-quiero-amigo.html#more

diumenge, 28 de febrer de 2016

Com la boca d'un volcà dormint





Com la boca d'un volcà dormint,
desperta amb el foc
d'un sol que cau
del cel en la vesprada.
I veig des de la llunyania
en un carrer immens,
en una gran via,
com les parets
a contracor encerclen
la darrera llum.
Com un adéu,
que es repeteix
en un comiat continu,
com els dos amants que som.
Et veig de lluny,
i en silent clam,
és el mirar un cant,
repetit,
com un semidéu castigat
per estimar.
Lentament cau en aquest
coll de botella,
sord al so que l'envolta
un sol, petó en galta.
un sol, petó en llavis.
un sol, petó etern,
que cada jorn retorna.

http://encadaversquehasentes.blogspot.com/2016/02/contrast.html

dissabte, 27 de febrer de 2016

Copsa el crit




Copsa el crit
la paret
de la blanca boira.
Es trenca.
Mil sons petits,
com bocins
de l'esclat sonor
es desfan
en infinits silens
que xucla
la teranyina
lletosa,
humida,
pot ser freda,
ja no recordo.
I jo,
també petit
com un tros
de crit,
desfet
en l'avanç cambra
de la nit,
surto d'aquest nou somni,
esporuguit.
I en l'afany
em faig boira
per rebre el propi crit
per ser clau
d'aquell pany
que em tanca suau
i em fa volar
amb la força de la guaira.
Boira.
Llum.
Petita.
Afany.
Amb tot, només,
melangia.

divendres, 26 de febrer de 2016

Un any nou que s'enceta





Un any nou que s'enceta
a cada instant,
mentre vas arribant,
callada i quieta.

Un any nou que es dibuixa
amb cada petó
suau, tendre, rodó
pujant per la cuixa.

Un nou, any nou
que es fereix
amb espina de peix
ferida que encara cou.

Un any nou, càlid
amb el cos nu
la pell de color bru
i el tacte invàlid.

Un any nou,
s'acaba
en un adéu
que es fon
entre petons 
inerts,
rialles de paper
i gots
plens
d'oblits
que mai marxen.