Mirar-te
als ulls
i
veure el verí
de
la teva mirada,
engolir
cada glop
amb
el delir
d'una
vida
que
es deixa anar
a
les profunditats
de
la foscor.
Seure
en el darrer racó
de
la casa
i
esperar poc a poc
allò
que l'esdevenir
em
dugui.
Caure
en un silent somni
que
vagi esborrant
tot
el que jo sóc,
tot
el que volia ser.
Només
un fet
no
podrà ser eliminat,
res
més
que
el fet d'estimar-te
quedarà
darrera meu.
http://locurasdelpensamiento.blogspot.com.es/2016/12/pocima.html
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada