divendres, 4 d’octubre de 2013

De nou sol



De nou sol,
m’assec
a la primera taula
del bar,
de cara a un carrer
on tothom n’és fugisser.
La pluja repica
com un músic trist
contra les llambordes
del terra
i escampa pendent avall,
petites  bombolles
exclamatives
de la meva soledat.
De nou sol,
avui sense l’empara
d’una habitació
que clogui dins seu
les angoixes
d’un potser vindràs.
De nou sol,
com tantes tardes
on cau poc a poc
el sol rere muntanyes,
que llunyanes pinten
ara els colors
de la tardor.
De nou sol,
escoltant dins meu el ressò
d’antigues rialles,
mirades que caminen lentes
vers somriures
de pell madura,
tendra,
i tot junt s’escapoleix fitant
amb records caducs,
temps de pluja i vent.
Hores fresques
que cauen circulars
d’un rellotge imaginari,
rere aquelles fulles grogues,
fins fa poc,
tant vives,
com jo en el teu cor.
De nou sol...