dijous, 30 de maig de 2013

Com una cortina

Com una cortina
d’atzabeja onejant,
et recordo abans de la partida.
D’espatlles voleiant
aquells cabells brillants
en les nits de lluna blanca,
llisos caient fins mitja esquena,
retallats en el temps i en la foscor,
parlant de mil futurs
sense saber que cap seria nostre,
deixant els clots dels nostres cossos
en un llit fins aleshores orfe de tu
i després vivint del teu record
que dolçament es marcia
entre núvols d’estels
i plomades de cotó
belant les nits solitàries.

Un polsim
que el temps
m’ha emblanquinat,
em deixa més vell
i no tant savi
com hauria volgut
per fer dels errors
d’aquell passat compartit,
jo ara veig
com riu el rostre
els dies que baixes al poble,
repicant el teu nom
amb somriures amagats
entre mots que tothom sent
entre els crits de la quitxalla
que juga a la porta de l’escola.
I jo et miro de lluny
per no saber que dir,
esperant que allarguis la mà
i la nostra pell es torni a tocar,
com un preludi
d’un nou primer petó
que cremi el vell i fosc passat.
Mentrestant seguiré mirant
la fina cortina d’atzabeja onejant.