Toca al piano empedrat
del carrer la pluja dòcil
la nostra melodia de gotes
caient avall fins arribar
en marató jovial
a la claveguera del desguàs,
mentre nosaltres mig amagats
dels pares juguem tontament
a ser amants a qualsevol llogarret.
Esgotats de repartir petons
al ritme de la pluja
rèiem enjogassats
la nostra innocència,
però se, que queden tots emmarcats
per un futur
amb el color gris dels núvols
que volen ser sorruts
mentre desplaents somriuen
entre ells les nostres martingales
d’adolescents encuriosits.
Toca al piano empedrat
del carrer la pluja dòcil
la nostra melodia de gotes
caient avall,
com avall cauen d’una en una
les carícies que ens regalem,
embolcallades amb llaços
de promeses que mai sabrem
si es compliran,
però que ara se’ns abasten eternes
com el nostre amor.
0 comentaris:
Publica un comentari